Escenari Joan Brossa: 'Blanca desvelada', un exercici de versatilitat interpretativa

En l'activitat teatral no sol ser infreqüent que un mateix actor o actriu interpreti diversos personatges en un exercici de doblatge que permet estalviar personal i, per tant, costos. L'únic condicionament és que cada un d'ells aparegui en diferent moment de l'acció dramàtica perquè l'intèrpret pugui canviar de fisonomia i de vestuari. Però el que fa Alejandra Jiménez-Cascón a l'Escenari Joan Brossa amb 'Blanca desvelada' és un exercici que va molt més enllà de la tradicional fregolisme perquè la seva actuació -que, per cert, dura gairebé una hora i mitja- l'obliga a interpretar un munt de personatges sense moure's de l'escenari i sense canviar d'aparença externa. D'aquesta manera es transforma successiva i alternativament en nena, mare, companya de cel·la, amiga i fins i tot parella de Blanca, alhora que en Mama Luisa, en taxista i en altres personatges. En llenguatge circense es diria a just allò de "més difícil encara".

El text dramàtic, original de la pròpia Alejandra, que el va escriure en el transcurs d'un any de preparació amb la directora, Montse Bonet, entrellaça dos història paral·leles: la d'una dona que dóna a llum a la presó dues setmanes abans que compleixi la sentència de mort a la qual se l'ha condemnat per raons polítiques i la d'una jove actriu que es guanya la vida interpretant monòlegs còmics en cafès teatre i que suporta un conflicte amb la seva mare. Segons Jiménez-Cascón ha volgut escriure "un text honest, ple de feminitat, tendresa i realitat en què uns éssers humans exhibeixen la seva intimitat, un relat que camina entre la por i el perdó, entre la desesperació i el somriure, entre la incredulitat i el desig, entre l'humor i la lluita contra els nostres propis monstres".

Com fa possible Alejandra Jiménez-Cascón semblant repte de versatilitat interpretativa? Doncs utilitzant les armes que té a mà. En primer lloc, la veu, que ha de modular en cada moment segons el personatge de què es tracti, alternant a més el text principal en català amb incisos en català, gallec o amb accent andalús. Però també exercitant el virtuosisme del gest, que exigeix un ritme i un moviment suficient per caracteritzar la persona a la qual estigui encarnant en aquest moment. I per descomptat també amb el moviment, de vegades frenètic. Cal afegir, en aquest cas, la importància d'un quart element, com és el disseny de llums sobre un escenari nu, sense més element que un quadrilàter metàl·lic, que permet configurar espais adequats a cada escena.

Amb l'única reserva de considerar que el text pot resultar en algun moment excessivament laberíntic i fins i tot un punt confús perquè l'espectador capti tots els matisos en la seva integritat, 'Blanca desvetada' és, en qualsevol cas, una magnífica peça de teatre en la qual es llueixen amb brillantor les capacitats de la seva autora i protagonista.