Una història de superació en la Xina popular

"Mai podré oblidar que no vaig ser un nadó legal" diu Karoline Kan a 'Bajo cielos rojos' (RBA), una crònica sobre la duríssima vida a les immenses àrees rurals de la Xina Popular i, alhora, les memòries de com la segona filla d'una mare que va haver d'amagar el seu embaràs perquè va contravenir la llei del fill únic, va arribar a alliberar-se dels lligams de la tradició i de la política restrictiva del règim envers la població camperola i arribar a ser una periodista famosa i sofisticada. Les argúcies maternes li van evitar convertir-se, com altres tretze milions de persones, en un "fill negre" (el que no estava reconegut a causa de l'impagament de la multa per contravenir la llei del fill únic (que tan gegantí desequilibri demogràfic ha ocasionat al país i que no tenen dret no tan sols a identificació).

Per escriure aquest impressionant relat va tractar de suscitar la col·laboració dels seus cercles pròxims, però "quan intentava que els membres de la meva família s'asseguessin per sotmetre'ls a una entrevista formal, s'escapolien de la meva... no volien revistar el passat, el correcte era centrar-se en el futur. Tenien por de dir alguna cosa equivocat o que els causés problemes, en part a conseqüència de dècades de censura". I és que "els coetanis de la meva mare consideraven que 'menjar amarg' era normal i se sentien culpables quan experimentaven plaer". En canvi, ella "a diferència de les generacions dels seus avis i pares, va créixer amb l'acceptació del consumisme".

Explica que, d'adolescent, va trigar a adonar-se que "no tenia una cara bonica ni 1 hukou urbà (document que permet viure en ciutats), així que em vaig dir a mi mateixa que havia de ser bona en alguna cosa per ser igual que ells o fins i tot superior". Ho va aconseguir per la seva notable capacitat intel·lectual i amb gran esforç, de manera que va poder cursar l'ensenyament secundari, superar el rigorós gaokao o examen d'accés a la universitat i arribar a residenciar-se a Pequín i exercir com a professional liberal. Per aconseguir-ho, va haver d'exercir la discreció més rigorosa: "Segons jo entenc ara el govern era l'únic jutge del bé i de mal. Com a ciutadana xinesa, la meva individualitat i les meves creences, no importaven i sempre portaria les de perdre en qualsevol lluita contra el govern" i va aplicar aquesta convicció a la seva conducta.

Karoline mira enrere i revela diversos aspectes de la vida xinesa, com el matrimoni pactat entre famílies al marge de la voluntat dels contraents, el pudor sexual, la supervivència del dot o caili, el menyspreu dels guanggun o solters sense fills i de les 'dones sobrants' o solteres de més de 28 anys.

Explica els desastres heretats de l'anomenada 'revolució cultural', que va servir a Mao per assegurar el seu poder, i denuncia la misericòrdia persecució dels seguidors del moviment espiritual del Falun Gong per un Partit Comunista temorós de perdre la seva influència. Rebutja l'explotació dels treballadors rurals xinesos per empreses estrangeres i cita l'exemple de la seva cosina, que no va poder superar l'accés als estudis superiors i va haver de quedar-se relegada a la feina en una empresa contaminant de l'àmbit rural, lamenta la irracionalitat del junxum o servei militar obligatori dels estudiants i, per descomptat, sent que la Xina sigui un país "on el suborn és tan comú". No obstant això, apel·la a la comprensió del lector i li adverteix que "és més fàcil culpar la Xina que comprendre-la; és més fàcil jutjar els xinesos, que conèixer-los".