Santiago Tarín: "El motor de tsunami no ha estat al carrer, sinó en els despatxos del Govern de la Generalitat"

Ha anat tot tan ràpid que encara ens preguntem com pot haver passat tot el que hem viscut aquests darrers anys a Catalunya. Uns fets que no resisteixen l'anàlisi des de les estrictes pautes el sentit comú i que s'han anomenat el "prusés", tot i que el periodista Santiago Tarín prefereix denominar-los 'tsunami' perquè realment han tingut totes les característiques d'un veritable terratrèmol polític, social, econòmic i, per descomptat mediàtic.

Tarín ha contemplat, i fins i tot viscut, aquest atiranyat període des del seu ofici de periodista, "fent el carrer". Ha estat, per tant, testimoni directe de gairebé tot el que ha passat i, després d'haver informat d'això dia a dia, ha tingut temps per reflexionar, posar a punt documents, mantenir converses i amb tots aquests materials escriure un llibre que va convertir-se en una eina imprescindible per intentar entendre aquesta bogeria. Es titula 'En el tsunami catalán. Una biografía del proceso independentista' (Galàxia Gutemberg).

La primera qüestió que se'ns ocorre plantejar-li és si tot aquest procés ha estat fruit d'una sèrie de fets concatenats o ha respost a una estratègia ben planificada que ve d'antic. "La crisi de 2017 va tenir, per descomptat, uns detonants molt concrets, però la història s'inicia des del mateix moment en què Jordi Pujol, en l'acte de la seva primera investidura com a president de la Generalitat, ja anuncia el seu propòsit de fomentar una identitat catalana. El seu relat sobiranista va néixer allà i a poc a poc va anar adquirint múscul, sobretot amb l'anomenat "programa 2000".

El més notable és que aquest relat, ple de mitges veritats, quan no d'autèntiques mentides, no va trobar la corresponent rèplica des del Govern d'Espanya. Cal tenir en compte, a més, la realitat bipolar d'aquesta comunitat, amb una Catalunya rural i una altra urbana, Tabarnia i Tractoria. Tot això esclata amb la crisi econòmica i el descobriment de la corrupció de Convergència és el llumí que encén la metxa ja que el partit que la va protagonitzar va tenir utilitzar, per superar el descrèdit, el camí del radicalisme que el condueix fins al 2017". Dit això, Tarín afegeix que, segons ell, "Pujol mai hagués pensat a arribar a aquests extrems. El sempre va parlar d'un procés tranquil que havia de durar una o dues generacions. Però el propòsit final era el mateix, no ens enganyem".

A part de l'ídol caigut -Pujol- hi ha hagut altres responsables? "Sí clar, el primer Artur Mas, que va prémer en el seu moment l'accelerador i, per què no dir-ho, indirectament els successius presidents de govern espanyol per als quals, centrats en el problema terrorista del País Basc, Catalunya va ser sempre una qüestió secundària. Aquest greu desenfocament ens ha portat a la pitjor crisi constitucional que viu Espanya des del 23-F. Encara que el més greu de tot és que en aquests pagaments s'han invertit els termes perquè la rebel·lió no ha passat de baix a dalt, com sol ser l'habitual, sinó de dalt a baix. El motor no ha estat al carrer, sinó en els despatxos del Govern de la Generalitat".

Santiago Tarín ha parlat amb uns i altres i ha rebut informacions molt valuoses amb el compromís que mantindria, com així ha fet, el secret de les fonts. "Vaig poder, per tant, establir una relació de confiança amb els meus personatges, entre els quals hi ha hagut de tot: des de soldats a generals". I això li va permetre fer un descobriment extraordinari: constatar que "molts dels implicats en el procés eren molt conscients que anaven directes a el fracàs, però sabien que no podien dir-ho amb claredat als seus seguidors. Es va mantenir així un miratge que va portar a on sabem".

Pitjor encara, en l'època de les xarxes digitals, s'han manejat moltes "fake news", és a dir, moltes falsedats. L'autor recorda que hi ha tota una tècnica per a la creació de perfils falses i a través d'ells vehicular mentides o deformar la realitat. ¿Hi va haver ingerències foranes, tal com s'ha especulat? Tarín no dubta a afirmar "que sí. En tot cas hi ha encara moltes coses per explicar. Per exemple, com és possible que algunes persones visquin un autoexili daurat perquè d'on sala aquests diners?”.

El periodista no és un profeta, però de vegades té claus que li permeten intuir el futur més immediat i d'aquí la pregunta com pot acabar tot? "Impossible aventurar res perquè vivim situacions summament volàtils; malgrat això, sóc optimista per naturalesa i penso que alguna solució acabarà havent-hi, sobre quan es constata que la terrible crispació política que hi ha entre govern, partits i mitjans d'informació no es reflecteix al carrer".