diumenge, 31 de maig de 2020

L'exministre García-Margallo publica les seves 'Memorias heterodoxas'

|

A poc a poc es va convertint en una cosa habitual que els que han exercit funcions públiques en relleu donin a conèixer la memòria de les seves experiències. El tècnic fiscal de l'Estat José Manuel-García Margallo, que va ser ministre d'Afers Exteriors i Cooperació en el primer govern presidit per Rajoy entre 2011 i 2016 acaba de publicar les seves amb el títol de 'Memorias heterodoxas. De un político de extremo centro' (Península).


García-Margallo fa un repàs de la seva vida política, des del seu compromís amb grups demòcrata cristians durant el franquisme fins a la seva integració en el Partit Popular, detallant les diverses responsabilitats que va assumir: entre altres, les de diputat al Congrés per Melilla, director general de Desenvolupament Comunitari (on va rebre moltes de les funcions procedents del desaparegut Movimiento i va ocupar el despatx que havia estat de Pilar Primo de Rivera), diputat al Parlament europeu durant disset anys, ministre i diputat de nou a Estrasburg a partir de 2019 i fins al dia de la data.


Margallo febrer 2


El text ressegueix des de la perspectiva amb què la va viure García-Margallo la vida pública espanyola dels últims cinquanta anys i li dóna peu per expressar nombroses opinions, observacions i fins i tot xafarderies. Elogia la constitució de 1978, no sense destacar les, segons ell, qüestions que no va resoldre indica que, en arribar a el Govern el 2011, va proposar a Rajoy una reforma de la carta magna, sense resultat. Així mateix atribueix a el sistema autonòmic defectes com el mimetisme, el narcisisme i la ingenuïtat "tres errors capitals que han deteriorat la idea d'Espanya" i revela que, davant el disbarat promogut per la reforma de Maragall, va ser promotor, i fins i tot redactor, de un Estatut de Catalunya que no va tenir recorregut, alhora que considera un greu error que Felipe González hagués suprimit abans el recurs previ d'inconstitucionalitat davant de qualsevol modificació d'aquestes normes.


Confessa que va ser contrari a el compromís d'Espanya amb la guerra de l'Iraq (i explica que un diputat del Front Nacional francès li va donar plena garanties que Saddam Hussein no tenia armes nuclears, una cosa que sabia perquè "ens financen ells i estem allà sempre") , alhora que critica paral·lelament a Rodríguez Zapatero, a qui creu "un bon espanyol", però "extraordinàriament peculiar", "acomodatici" i, el que és pitjor, responsable de dues grans errors: "no tenir una idea d'Espanya" i "la ruptura del consens constitucional".


Recorda que Espanya és la quarta economia de la zona euro, la cinquena de la UE i el 13è país del món per PIB i es defineix pel que fa a Europa, com federalista convençut, tot i que precisa fixar fronteres, preservar un nucli de països federals i reservar a aquells amb els que no comparteix moneda única una segona corona de caràcter confederal i enfortir la federalització interna de la UE.


Llibres Memòries heterodoxes


Considera que els seus majors èxits com a titular de la cartera d'Afers Exteriors i Cooperació van ser aconseguir per a Espanya un seient no permanent al Consell de Seguretat, resoldre el rescat dels espanyols segrestats a l'exterior, contribuir a intentar solucionar la nacionalització d'empreses espanyoles en Argentina i Bolívia i limitar els problemes que podia generar la jurisdicció internacional (de fet, va provocar un gravíssim problema amb la Xina popular) i confirma que el seu cessament es va deure a les discrepàncies hagudes amb Rajoy per la qüestió de Catalunya.


Entre les qüestions anecdòtiques evoca la utilització per Junqueras de l'anglès per no parlar en espanyol al Parlament europeu -anglès que qualifica de "macarrònic"-, revela que Fidel Castro li va confessar que se sentia "profundament espanyol", que quan a Aznar li van preguntar quina era la causa del "miracle espanyol" va respondre, sense que se li torcés el gest, "jo sóc el miracle" i no dubta a citar les múltiples desavinences -i intents de intromissió- que va patir amb Soraya Sáenz de Santamaría, a la qual retreu haver-li impedit obtenir la Gran Creu de Carles III.


Com a compensació, no la va recolzar quan va pretendre substituir Rajoy. On la faràs, tal.

Mentre passejava fa uns dies per la calçada central de la Rambla de Catalunya vaig observar a dos agents de la Guàrdia Urbana que estaven disposats a realitzar alguna actuació pròpia de les seves competències. Res que sortís de la normalitat, però amb una peculiaritat que em va cridar poderosa i gratament l'atenció: un d'ells era negre. "Bé" -vaig pensar per a mi mateix- "sembla que ens estem normalitzant i vam començar a reflectir en les administracions públiques la creixent diversitat de la societat espanyola".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH