Eladi Romero estudia el garrot vil, el mètode d'execució del franquisme

Cadascú conserva en la seva memòria fets puntuals que van deixar petjada en algun moment de la seva vida i jo recordo, sent adolescent, una notícia que va commoure l'Espanya de moment i que va ser el judici que es va seguir contra un senyoret de bona família anomenat José María Jarabo Pérez Morris que havia assassinat a diverses persones i que, condemnat a mort, va ser executat pel procediment establert en aquell temps per a l'última pena, el garrot vil.

Eladi Romero García revela que la seva va ser una mort espantosa i llarga, bé per la corpulència del condemnat, bé per la insuficient força física del botxí. Així ho explica en el seu llibre 'Garrote y prensa' (Laertes) en el qual estudia com i qui van aplicar aquest sistema d'execució a Espanya.

El garrot va ser un sistema considerat bàrbar però que no obstant això i com explica l'autor es va utilitzar en molts països i en diferents períodes històrics. En el nostre ho va establir Ferran VII amb la finalitat de "conciliar l'últim i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i la decència en l'execució de la pena capital". I així va estar en vigor fins a la supressió de la pena de mort per la Constitució de 1978, excepte en un curt període entre 1932 i 1934 durant la Segona República.

Romero detalla els diferents tipus d'artefactes utilitzats (garrot de corda, de collaret metàl·lic, de corredissa) i el seu funcionament, per tot seguit relatar com s'aplicava la sentència, el que el porta a tractar dels funcionaris de l'anomenat 'Cos de executors de la Justícia', és a dir, els botxins. Entre ells, Federico Muñoz Contreras, Gregorio Mayoral, Casimiro Municio, Cándido Cartró, Bartolomé Casanueva, Florencio Fonts o Rogelio Pérez Vicario, aquest últim assassinat pels anarquistes en represàlia per haver aplicat el garrot a coreligionaris seus.

Amb la guerra, en la qual la majoria de sentències de mort es van aplicar per afusellament, es va restablir el garrot en 1938 per als sentenciats civils per la qual cosa el Ministeri de Justícia fix deu anys després una plantilla de cinc "executors de la justícia", dotades amb uns diners anuals de 60.000 pessetes més dietes per desplaçament i amb seu a les Audiències de Madrid (Antonio López Serra), Barcelona (Vicente López Copete), Sevilla (Bernardo Sánchez Bascuñana), La Corunya i Valladolid.

Aquesta última època va registrar algunes execucions famoses, com les del Monchito (1952), el guerriller Benigno Andrade (1952), el necròfil Carlos Soto (1955), els tres autors del crim de les 'estanqueras' de Sevilla (1956), els germans parricides Ciril Javier i José María Celaya (1957), l'enverinadora Pilar Prades, l'última dona engarrotada a Espanya (1959) --el botxí es va resistir a complir amb la seva funció--, el citat Jarabo (1959), el guerriller Juan García Suárez 'el Corredera' (1959), els anarquistes Delgado i Granado (1963) i els dos últims executats Salvador Puig Antich i Heinz Chez (1974). Aquest últim sentenciat, l'execució, com la de Jarabo, va resultar particularment inhumana, va donar lloc a l'obra teatral 'La torna' d'Albert Boadella.

No cal una complerta referència a les pel·lícules que van tenir com a protagonista a algun professional d'aquest trist ofici: 'El verdugo' de Berlanga, amb Nino Manfredi i un genial Pepe Isbert, considerada per molts com la millor pel·lícula de cinema espanyol, 'Llanto por un bandido' de Carlos Saura o 'Queridísimos verdugos', un documental impressionant que recollia el testimoni dels que van exercir en la realitat com "executors de la Justícia".

Per cert, el títol del llibre fa referència a l'anècdota atribuïda a Franco per Ramón Garriga que hauria decidit, en les seves sobretaules i l'hora del cafè, sobre la commutació o no de les sentències de mort dictades pels tribunals, anotant en casos molt greus que l'execució havia d'anar acompanyada de la corresponent publicitat.