Mor Sidati Selami, el savi invident que va dedicar la seva vida a recopilar la cultura oral de Sàhara Occidental

Entre 1974 i principis de 1976 vaig tenir l'oportunitat d'exercir com a periodista a l'emissora de ràdio que existia a Aaiun, capital de l'aleshores Sàhara espanyol. Ràdio Sàhara tenia com a finalitat servir de vehicle d'informació en un immens territori desèrtic en què l'únic mitjà capaç d'arribar a gairebé tots els seus racons era el radiofònic. Constituïa, a més, un excel·lent instrument per a la conservació i difusió de la cultura autòctona i era una eficacíssima eina per a la construcció de la identitat nacional i la defensa dels drets del poble sahrauí enfront de les pretensions annexionistes dels països veïns.

Entre el gairebé mig centenar de treballadors de l'emissora, que en part eren espanyols i en part, sahrauís, vaig trobar a un jove d'aparença tímida i mirada dolça. ¿He dit mirada? Doncs sí i això malgrat que era invident. Es tractava d'Sidati Selami. No parlava espanyol, de manera que sempre vaig haver de dialogar amb ell a través d'un intermediari, però immediatament va sorgir entre nosaltres una relació distesa i cordial. Sidati era un acreditat expert en la cultura de país Bidan, el que s'estén al llarg de la zona atlàntica del gran desert, principalment pel Sàhara Occidental i Mauritània, encara que abasta així mateix alguns territoris del Marroc meridional i de l'occident algerià i malinès, sent el seu principal peculiaritat, a més del caràcter nòmada de la seva gent, l'ús per aquestes de la llengua hasanía, una variant de l'àrab.

Malgrat la seva invidència, Sidati era un home intrèpid que carregava en el seu equipatge un magnetòfon de l'època i es llançava pel desert durant mesos de frig en frig (campaments nòmades) a la recerca de llegendes, tradicions, músiques, cançons i retalls de la cultura Bidan. Tot això ho gravava, guardava i a el cap tornava a la ciutat per muntar aquest material a la ràdio i emetre, el que el va convertir en un personatge popular i en un referent indispensable i respectat del patrimoni cultural sahrauí.

De Sidati es comptava que, malgrat ser cec, havia après a desmuntar i reparar el magnetòfon que l'acompanyava quan es produïa alguna avaria. I posseïa una memòria prodigiosa que li permetia recordar textos llarguíssims en la seva literalitat, sense equivocar-se. El primer de tots, el sagrat Alcorà.

El doctor Larosi Haidar, professor de la Universitat de Granada, li va dedicar un article biogràfic (Història oral sahrauí. Relat d'un invident) en el qual relata el seu origen i peripècia vital. Era nét per via materna de Chej el Uali, un dels nombrosos fills del llegendari Chej Maelanin, fundador de Smara, pertinaç enemic dels francesos i docte erudit, que va posseir una important biblioteca en ple desert i a què se li atribueix l'autoria de més de 300 textos.

Explica que va quedar cec amb pocs anys, segons el dir dels seus per culpa del "mal d'ull". No obstant això, el seu avi li va profetitzar que, tot i aquesta minusvalidesa, seria envejat dels seus contemporanis per les seves extraordinàries qualitats. Com així va ser. Va memoritzar d'adolescent, a més del llibre sagrat, nombrosos coneixements de gramàtica i literatura àrab, va ser capaç d'administrar un comerç familiar (s'ha conservat fins a la seva mort el quadern en el qual anotava els impagats) i va romandre un parell d'anys al Senegal gestionant un negoci.

Havia nascut al voltant de 1940-1941 (en el desert en aquelles calendes la data de naixement era fart aproximada) i diu el professor Haidar que es va implicar en el conflicte de 1957-1958, però llavors era poc més que un fogueiris (adolescent amb la maduresa necessària per fer el ramadà) i a més invident, pel que ens temem que la seva participació va haver de ser més moral que efectiva. No tinc constància que en l'assenderejat panorama del Sàhara que jo vaig conèixer tingués una implicació directa en la vida política. De fet, es pot dir que no feia cap falta: ell feia política parlant per la ràdio de la cultura sahrauí i creant consciència entre la gent de la seva identitat nacional pròpia i diferent de la dels altres països.

Però si amb Espanya no va tenir cap problema, si els hi va haver amb el Marroc perquè, havent romàs a El Aaiun ocupat, va ser detingut el 1987 i empresonat fins a 1991. Pitjor encara: em diuen que, com sol ser freqüent en els usos i costums de la repressió marroquina, la policia o els seus adlàters van violentar casa i van destrossar la seva biblioteca, que va haver de reconstruir després de la seva posada en llibertat.

Li vaig retrobar el 2015 convertit en un ancià venerable de llengües barbes, amb la mateixa actitud de 1974: somrient, afable, hospitalari, savi, envoltat de llibres i objectes recollits pel desert. M'arriba la "Jabara" (notícia), que acaba de morir a Agadir, en un dels hospitals va estar ingressat. Si al Sàhara es diu que quan mor un ancià desapareix un llibre, amb la desaparició de Sidati Selami és tota una biblioteca la qual s'ha perdut. Tot i que en el seu cas queda l'obra: tot el material que va recopilar, classificar, analitzar, estudiar i difondre. Que Allah li hagi acollit benèvol en el seu si!