El dret a la vida de la gent gran

Ja fa alguns anys es ve plantejant allargar l'edat de jubilació fins als 70 anys. Els govern i experts aconsellen que això sigui així. S'argumenta basant-se que l'esperança de vida de les persones també és més gran, que les arques no aguanten pagar les pensions i perquè la qualitat de vida és millor ara.

Avui dia s'arriba als 65 anys en plenes facultats depenent de la feina que s'hagi estat realitzant i algunes persones estan esperant aquesta edat per jubilar-se. D'altres, volen fer-lo més tard, fins i tot no volen jubilar-se. En l'actualitat, són més de 200.000 persones que segueixen treballant tot i haver arribat a aquesta edat. Si comparem el salt qualitatiu de les persones, els 65 anys de 1990 equivalen a una edat superior als vuitanta anys d'avui, i només han passat trenta anys.

Els governs accepten les plenes condicions dels possibles jubilats i els animen a seguir en els seus llocs de treball. De moment es parla de la possibilitat d'arribar als setanta, més endavant, segur, que voldran ampliar-la per no tenir "tants pensionistes".

Amb la pandèmia de l'coronavirus, que ha agafat amb el peu canviat i mancat de previsió als diferents governs s'ha posat de manifest diverses coses. Parlaré només de la desprotecció de les persones "grans" considerades així dels 65 anys en amunt, que han vist, com els seus drets a ser atesos en la sanitat han estat vulnerats, pel simple fet de ser grans.

Això permet als governs condemnar-los a la mort? Els exemples els hem tingut en les residències, on el nombre de morts ha aixecat el clam de familiars i treballadors conscienciats que han denunciat públicament el que estava succeint dins de les mateixes.

Els familiars s'han vist impotents, molts d'ells sense disposar d'informació dels centres sobre l'estat de salut dels seus familiars. Un descontrol indigne perquè els "grans" no són objectes, sinó persones amb sentiments que pateixen, que s'han vist sols, i molts sense saber que anaven morir-se. Els que han mort, ho han fet sense poder acomiadar-se dels seus afins, sense una mà que els consoli per poder anar-se'n amb una certa pau.

La manca d'atenció sanitària a la gent gran no ha estat només als que estan a les residències, públiques i privades, sinó als que estaven a casa seva, amb familiars o sols. L'edat va ser l'excusa per no ser atesos, com si ja fossin tractes vells als quals cal treure de sobre.

Compte perquè la gent gran, no són prioritàries per a la sanitat pública, són ciutadans de segona, i això no és d'ara, ve de lluny, i en la situació de pandèmia ha quedat més evident, ho diuen alguns professionals en privat, en públic no s'atreveixen, tenen por de les represàlies. També ells haurien de denunciar la situació, perquè la joventut no dura tota la vida i ells també patiran les mancances.

La doble vara de mesurar és realment indignant. A les persones majors de 65 anys se'ls diuen que poden seguir treballant, són productives per a l'economia, paguen impostos i estalvien les pensions a l'Estat. Malgrat tot, a l'hora de ser ateses als hospitals tenen prioritat els que no han arribat a aquesta edat que s'ha convertit en un problema greu i molt perillós. Qui decideix si una persona viu o mor? És el gran dilema ètic que s'està plantejat ara, per desgràcia d'una societat que està veient com trontollen alguns valors.

Cal no oblidar que la gent gran morts a les residències, són més de 14.000, una xifra que hauria de fer pensar als que governen: a Espanya i a les comunitats autònomes.