La vicepresidenta Nadia Calviño plantarà cara a Iglesias per responsabilitat

Les carreres polítiques, de Pedro Solbes i Nadia Calviño , amb diferència d'anys, semblen transcórrer paral·leles, però l'experta econòmica a Europa no llença la tovallola. Més d'una dècada després del cessament fulminant de Solbes , la ministra d'Afers Econòmics i de Transformació Digital no està disposada a seguir els seus passos i s'anirà abans que la "facin fora" si no aconsegueix convèncer el president Sánchez de escometre el pla de xoc econòmic imprescindible que salvi Espanya d'una eventual intervenció econòmica per Brussel·les a la tardor que ve.

Des que el gener passat va prendre possessió en el càrrec, en presència del seu pare José María Calviño, Pedro Solbes i Almunia, "cada dia" s'ha penedit d'acceptar aquesta responsabilitat en un Govern de coalició amb Podem.

Durant tots aquests mesos ha hagut de lidiar en el si de Consell de Ministres amb "la política expansiva" de el vicepresident segon de Govern, Pablo Iglesias, en un moment econòmic d'extrema duresa i gravetat com l'actual, que amenaça de transformar-se en una gran depressió sense precedents en la història recent d'Espanya. Gairebé sempre, les seves propostes han tingut davant l'oposició d'Iglesias, convertit en "el julivert de totes les salses" econòmiques i no econòmiques, en paraules de fonts socialistes.

El pacte amb el PNB ha deixat molts ferits al camp de batalla. El PNB no va oblidar fàcilment un pacte a l'esquena quan les eleccions basques estan a la volta de la cantonada. El beneplàcit de el cap de l'Executiu, Pedro Sánchez, a esquena del seu equip econòmic i dels agents socials, ha tornat a col·locar a Calviño al ring davant Iglesias. L'enuig de Calviño, era de tal calibre que en aquesta ocasió airejat públicament les discrepàncies, en un intent per frenar el vicepresident segon, qui va fer una amenaça vetllada a l'executiu de coalició, afirmant que s'ha de complir "el que està signat" en el document amb Bildu.

Però aquests assalts entre bàndols, s'han intensificat des que el Govern va decretar l'estat d'alarma el passat 14 de març, quan Calviño, un tecnòcrata europea, coneixedora dels racons de govern de la Unió Europea, va alertar de la depressió econòmica que s'acostava i de la necessitat de ser conservadors en la despesa pública. No obstant això, les seves senyals vermelles, no van tenir efecte davant d'un Pablo Iglesias "crescut".

Al seu mentor, Pedro Solbes, que va advertir, en reiterades ocasions, a Zapatero des de 2008 de la recessió econòmica que s'aproximava, li va passar una cosa semblant sense que aquest ni voldria s'aturés a escoltar els seus avisos. Per això va amenaçar, multitud de vegades, amb dimitir. Perquè la vicepresidenta Calviño sap bé que els pressupostos generals de l'Estat són faves comptades, on les despeses pels interessos del deute públic espanyol, totalment disparada, per les pensions i pel capítol primer, referit a les retribucions dels funcionaris, no només es mengen amb escreix els ingressos públics, sinó que els superen, en un escenari com l'actual d'una caiguda aquest any del PIB de gairebé el 10%.

No obstant això, ha decidit no cedir davant Iglesias, la vicepresidenta és una professional "rigorosa i discreta, exigent amb si mateixa fins a l'extenuació, també és lluitadora i no es deixa guanyar l'assalt a la primera". Això és el que comenten d'ella els que la coneixen.

Al gener de 2009, Solbes va lliurar a Zapatero un document, titulat Una estratègia per sortir de la crisi, que recollia un pla de xoc amb reformes estructurals, similar en el seu fonament al presentat Calviño. Aquest pla de retallades va caure en sac foradat i al març de 2009 el president Zapatero va cessar al seu vicepresident econòmic, després dels seus reiterades queixes públiques per l'ampliació del polèmic xec-beu a les mares immigrants, aprovat pel Congrés sense el seu coneixement. Exactament, el mateix que ara li ha passat a Calviño amb el pacte de derogació de la reforma laboral entre Bildu i el president Sánchez, que, casualitats de la vida, substituïa per Madrid a l'escó de Congrés dels Diputats a Solbes, després d'abandonar la vida política al setembre de 2009.

Des que es va decretar l'estat d'alarma, la vicepresidenta ha fet els deures. Primer, va dissenyar diferents escenaris macroeconòmics, en funció de la durada del confinament. Tots, sense excepció, recomanaven austeritat en la despesa pública i, així, l'hi va fer saber, en diferents ocasions, a el president de Govern. Calviño, que compta amb l'aquiescència dels ministres d'Indústria i Seguretat Social, va exposar fa unes setmanes a Sánchez un dur pla de retallades per salvar Espanya de la intervenció de Brussel·les. Aquest programa inclou una tisorada a les pensions, en els salaris dels empleats públics i en l'oferta pública d'ocupació.

Un any després de la sortida de Solbes, Zapatero es va veure forçat a suprimir el xec nadó ia emprendre el major ajust pressupostari de la nostra història recent, amb una baixada dels sous dels funcionaris d'una mitjana de el 5% i la congelació de les pensions, alguna cosa, que, a hores d'ara, amb una tendència desinflacionista no suposaria una minva en el seu poder adquisitiu. Calviño no llença la tovallola per responsabilitat, s'anirà abans que la facin fora, si no aconsegueix convèncer el president del dur pla econòmic que necessita el país per superar la gran depressió que s'acosta i que s'hauria d'incloure en els Pròxims Pressupostos.