Aleix Saló denuncia la banalització del feixisme a "Todos nazis"

Malgrat que les societats humanes segueixen utilitzant un mateix idioma al llarg de molts segles no hi ha dubte que el llenguatge va canviant a poc a poc; s'incorporen nous vocables, mentre que altres esdevenen obsolets. Tinc per a mi que una de les transformacions més evidents és la que es produeix en l'àmbit de les desqualificacions del proïsme o, més ben dit, dels insults. Hi ha insults que simplement han desaparegut. Així en la postguerra espanyola, hi havia qui desqualificava al seu enemic titllant-lo de "vermell" o de "maçó" (record allò que deia "qui és maçó? El que està davant de mi en l'escalafó"). D'altres, encara que alguns els segueixen utilitzant, són considerats política o socialment incorrectes, així els que qualifiquen pejorativament la varietat sexual, les minusvalideses o l'origen religiós o ètnic.

Però en canvi han ressorgit alguns que semblaven abandonats al vestíbul de la història. És fàcil observar la generalització d'epítets com "feixista" o "nazi" (s'ha d'escriure sempre amb zeta, si us plau!) pronunciats tots dos amb la força que dóna la intenció desqualificadora. El més curiós és que els que els fan servir contra els seus enemics o contradictors pertanyen a ideologies contraposades entre si, amb la qual cosa resulta que tothom és feixista per a qui discrepa de què ho diu.

Aleix Saló construeix al voltant d'aquesta realitat un divertit relat literari i gràfic, no exempt de mala llet, en forma de llibre-còmic titulat "Todos nazis. Cómo España se llenó de «fascistas» hasta que llegaron los fascistas" (Reservoir Books). Suggereix que és aquest un fenomen recent que es comença a detectar poc abans de la recuperació del poder per l'esquerra després de la desfeta del PP a conseqüència de l'atemptat d'Atocha. Si bé va ser l'esquerra qui el va començar a utilitzar el terme "feixista" conjuntament amb el de "neoliberal", va ser ràpidament assumit per la dreta i cita com a precursors a un tal Molina, alcalde de Toledo, al diputat Martínez-Pujalte i al diari El Mundo, seguits per alguns representants de partits centristes (UPyD i Ciutadans).

A partir d'aquest moment i prou ràpidament el terme es despatrimoni- alitza i són les esquerres i els nacionalistes i/o separatistes els que l'utilitzen per qualificar a les dretes i els partits de centre, incorporant així mateix l'altre vocable, és a dir, el de "nazi". Tot això dóna lloc a una retroprojecció de moments històrics pretèrits, comparant el que va passar llavors amb fets recents (la presa de poder pels nazis a conseqüència d'una victòria electoral o el redescobriment de les inquietants marxes multitudinàries, bé diürnes, que recorden la " marxa sobre Roma "o nocturnes amb torxes, que evoquen les de les SA) i condueixen a disbarats com ara el d'haver qualificat de feixista a Felipe González (també a Joan Manuel Serrat) o qualificar a l'Espanya actual com"Estat feixista".

A Saló no li tremola ploma i denuncia també la reinvenció de la dreta amb l'aparició de dreta "anti establishment", el sensacionalisme de la premsa, especialment l'anglesa, les evidents contradiccions de molts partits i personatges polítics, que un dia afirmen una cosa i al següent la contrària sense que se'ls mogui un múscul de la cara, i dedica especial atenció a l'aparició de Vox i a les seves conseqüències sobre altres partits més o menys pròxims en alguns aspectes a les seves posicions.

Saló ha aconseguit fer una obra divertida i desmitificadora, que posa a la picota a uns i altres, la lectura de la qual resulta, sens dubte, divertida, però que, a més, no deixa indiferent a ningú perquè fa pensar tant en la banalització de les paraules com en el seu ús incongruent, interessat i, per tant, injust.