"Postals de l'Est": la maldat d'Auschwitz des del punt de vista de les dones

El segle XX va ser generós en genocidis espantosos. N'hi haurà prou amb recordar els dels nazis contra jueus, gitanos, minories diverses i pobles considerats "inferiors", o el de Stalin contra els seus propis compatriotes, particularment els ucraïnesos, i, en fi, el molt menys conegut però no per això menys sagnant, de Pol Pot i els Khmers Rojos a Cambodja, que van exterminar en poc més de cinc anys a la cinquena part de la població de país. Hi ha una sèrie de llocs emblemàtics d'aquests martiris, entre ells i en assenyalada posició, Auschwitz, un conjunt de camps de concentració creats en territori polonès ocupat per l'Alemanya nazi en part per l'explotació laboral dels deportats però, sobretot, per al extermini pur i simple dels considerats no vàlids o pertanyents a grups humans qualificats com inútils o espuris.

Hi nombrosos testimonis d'aquelles atrocitats que tracten de rescatar-les d'un oblit punible i emparat pel pas del temps que pot induir fins i tot a un incomprensible relativisme, quan no al negacionisme d'aquelles salvatjades. És important per tant recordar llocs, fets, conductes i fins i tot noms i cognoms i Reyes Monforte ho fa en "Postals de l'Est (Platja i Janés) amb un text narratiu que tracta molt hàbilment aquella atroç realitat utilitzant per a això un retaule de personatges històrics als que encadena amb altres de ficció en un text literari imaginatiu i versemblant i ho fa a més des d'una perspectiva femenina.

Vol l'autora que Ella, una deportada francesa a Auschwitz, aprofiti la seva destinació en certa mesura privilegiat com a intèrpret i cal·lígrafa al servei de la cap de l'campament femení, la molt real Maria Mandel, per recollir fotos i testimonis confiscats amb les seves pertinences als presoners i escriviu unes denominades postals en les que tracta de rescatar per al futur les seves pròpies vivències en tan sinistre lloc, postals que dècades després descobrirà la seva filla. El joc entre els personatges de ficció i els històrics és, en aquest ordre de coses, complex però molt ben acoblat i Monforte fa entrar en el joc literari a Ella amb l'esmentada guardiana Mandel i amb el tristament famós doctor Joseph Mengele, protagonista d'inhumans experiments pretesament científics. L'elenc es completa amb la casual presència al propi campament del pare de la protagonista i fins i tot del seu propi nuvi Joska, amb qui arriba a poder connectar i fins i tot a tenir esporàdicament relacions íntimes, que interaccionen en l'acció dramàtica amb les violacions que li imposa Mengele, el que dóna lloc a un final si no inesperat, si irresolt perquè ¿de qui és, en realitat, el fill que nia en el seu ventre?

El text abunda en la descripció de tota mena de maltractaments, sevícies, tortures i assassinats comesos impunement i sense cap sentiment de culpa per una sèrie de personatges capaços, alhora, d'emocionar-fins a les llàgrimes quan escolten la música dels grans clàssics en els concerts que la Mandel organitza amb la seva orquestra de dones presoneres. La inhumana guardiana justifica aquella insensibilitat davant la crueltat dient que "les emocions van arruïnar a Alemanya, són una llosa, resten honor i eradiquen la dignitat ... només la lleialtat salvarà el món". I en nom d'aquesta pretesa lleialtat, tota crueltat queda justificada i per això raona l'autora "la naturalitat amb què es movien mentre al seu voltant s'escampava la mort deixava clar que no sentien el menor càrrec de consciència pels seus actes".

Monforte ha escrit una situació crua, descarnada, plena de violència, històricament molt real i l'ha aprofitat per crear-hi una història d'amor perquè aquest és, en definitiva, l'únic factor capaç de salvar el gènere humà de la intolerància, el fanatisme i la mort.