Les memòries de Sorozábal, una crítica severa de la ignorància musical espanyola i una venjança entre músics

N'hi hauria prou amb haver escrit únicament quatre sarsueles tan famoses com "Katiuska, la dona russa", "La del grapat de roses", "La tavernera del port" o "Don Manolito" per justificar plenament l'entrada del seu autor en el parnàs de la immortalitat. Però Pablo Sorozábal va fer molt més: va escriure també altres obres líriques excelses, com "Adéu a la bohèmia", amb llibre de Pío Baroja, "Els burladors", sobre text dels Álvarez Quintero, "Black el pallasso" o "L'eterna cançó ", es va atrevir a adaptar i actualitzar obres senyeres com" Pa i toros "de Barbieri" o "Pepita Jiménez" d'Albéniz, i tot això en el amb text d'una incansable tasca de creació que va incloure operetes, sarsueles, revistes i una amplíssima obra instrumental i vocal, en la qual va dedicar bona part dels seus afanys als ritmes i músiques de la seva terra basca.

Perquè Sorozábal, tal com va explicar en les seves memòries La meva vida i la meva obra (Aliança Música), que acaba de reeditar Aliança per a la Fundació Scherzo amb motiu del trentè aniversari de la seva mort, va néixer a Sant Sebastià en el si d'una família humilíssima i, no havent cursat més que els estudis primaris, va poder desenvolupar la carrera musical perquè la matrícula del Conservatori era gratuïta. Havent encarrilat la seva vida per aquest camí, va aconseguir després una beca de l'ajuntament de Sant Sebastià per completar els seus estudis a Leipzig i Berlín d'entreguerres i mentrestant es va guanyar la vida com a músic del casino de la seva ciutat i com a director de formacions musicals o corals - tals l'Orfeó Donostiarra-, suportant malgrat tot això i molt sovint aguts dificultats econòmiques.

Les memòries de Sorozábal són un veritable repàs de la vida musical espanyola de segle XX que, com tants altres sectors de l'activitat cultural, va estar profundament mediatitzada per la pròpia peripècia política de país. "No sé per què fatalitat -diu Sorozábal- tots els meus passos en la meva carrera musical els he donat amb un teló de fons polític revolucionari que, com si es tractés d'un decorat, m'ha acompanyat en moltes ocasions i fins i tot ha repercutit o influït en meu destí ". I, en efecte, la guerra civil va condicionar tot el seu futur: havent romàs en zona republicana com a director de la Banda Municipal de Madrid, va recórrer amb la seva formació el Llevant i Catalunya donant concerts per tal d'estimular la solidaritat amb la ciutat assetjada.

Aquesta activitat li va valer, acabada la contesa, haver de patir la depuració oficial i, pitjor encara, l'enemiga dels vencedors i, particularment, d'alguns dels seus companys de professió, com Moreno Torroba i Guerrero, amb els quals, per descomptat, passa comptes, qualificant de "canalla" al primer i de "analfabet en música" al segon, així com de periodistes o lletristes, com Ruiz Albéniz o Ramos de Castro al de adjectiva de "reaccionari panchista (i) petit pocavergonya" (tampoc perdona a alguns personatges de l'altra zona: a Azaña i Companys, a qui va trobar al Liceu en guerra, els critica acerbamente) la llegenda que posseïa un caràcter poc dúctil va haver de tenir part de veritat doncs, en un altre cas, no s'hagués entès que acabés enfrontat amb dos dels seus grans amics, com el baríton Marcos Redondo o el baix Manuel Gas, el que el portava a prohibir, quan es enemistava amb ells, l'execució de les seves obres. Raons més que sobra perquè Manuel García Franco digui en el pròleg que "sempre va voler desmentir les tres falsedats que sobre ell circulaven: que era un ogre, 1 insociable i un vermell".

Les pàgines de les seves memòries són una vívida acusació de la manca de cultura i d'afició musical que ha patit sempre Espanya i, sobretot el que qualifica com "l'odi a la música de la classe política" (van ser famoses les seves polèmiques i enfrontaments amb el Ministeri d'Informació i Turisme i la Comissaria de la Música, així com la seva dimissió com a director de l'Orquestra Simfònica de Madrid).

Innecessari és a dir que aquestes memòries abunden en nombroses anècdotes, moltes d'elles divertides. Així explica que hi va haver de reescriure per complet "Katiuska" després de la seva estrena a Barcelona, ja que no havia agradat (i on va haver d'enfrontar a l'empresa que, en nom de l'oportunisme polític, va voler titular-"Katiuska o la Rússia roja"), recorda seus problemes econòmics acabat d'arribar a Madrid, quan es va allotjar en una pensió amb un dormitori tan petit que podia tocar el piano sense moure del llit, o durant la guerra, en què va canviar la pistola que li va regalar el governador de Castelló per un pernil o cobrar alguna actuació en forma de barroer. Altres són menys grates, com el seu record d'haver dirigit algun concert sota les bombes o suportat les maniobres de Moreno Torroba per fer-li fracassar en la seva estrena de "La tavernera del port" a Madrid, regalant entrades als rebentadors. Professió aquesta avui desapareguda, com altres que apareixen en les mateixes pàgines, així les de traspunt, avisador o cap de clac. Com també han desaparegut els "sobres" que es repartien, abans de les estrenes, als periodistes teatrals. Tot això com a resum de la vida gens fàcil, però fet i fet brillantíssima, que li va tocar protagonitzar a qui es va definir com un "basc educat musicalment a Alemanya".