El periodista i sociòleg Juan María Calvo analitza el fracàs de la cooperació espanyola en l'únic país hispanòfon d'Àfrica negra a "Guinea Equatorial: l'ocasió perduda"

La descolonització de les antigues colònies africanes ha estat un dels més lamentables fracassos de la política exterior espanyola al segle XX i això tant a l'Àfrica equatorial (Guinea), com a l'Occidental (Sàhara) A Guinea Equatorial tot va ser una cataracta de disbarats : el govern de Madrid es va obstinar, seguint les recomanacions de l'ONU, a crear un estat unificat i artificial entre ètnies que no tenien res en comú i permetre que es celebressin unes eleccions tan lliures que les va guanyar un malalt mental anomenat Francisco Macías. Aquest antic funcionari colonial encimbellat en la prefectura de l'Estat va perseguir amb acarnissament a tota persona amb estudis i va fer retrocedir a país a l'època de les cavernes. Als deu anys de dictadura ferotge, va ser deposat pel seu parent Teodoro Obiang, que va tractar de girar full a tan sinistra etapa i recuperar la col·laboració amb l'antiga metròpoli. Es va obrir llavors una excel·lent oportunitat per a Espanya de recuperar la seva influència en aquell llunyà país, però una sèrie de desencerts ho van fer inviable tal com relata el periodista i sociòleg Joan Maria Calvo Roy a "Guinea Equatorial: l'ocasió perduda" (Sial / Casa de Àfrica).

Calvo situa el lector en els antecedents històrics de la presència espanyola al golf de Guinea i el porta fins al moment en què Obiang, amb altres companys seus de milícia, farts de la situació, donen un cop d'Estat el 3 d'agost de 1979 , si bé l'autor aclareix que el protagonista d'aquest fet, per cert, l'últim de la seva promoció a l'Acadèmia Militar de Saragossa, "només es decideix a donar el cop quan veu la seva vida en perill" i afegeix que "no se li va passar la por mentre no es va aconseguir caçar Macías a la selva perquè creien que tenia poders sobrenaturals. Per si això no fos suficient, recorda que, en definitiva, tots els implicats en l'operatiu van ser d'alguna manera còmplices de la sagnant dictadura i partícips d'una o altra forma del clan dels esangui de Mongomo, un grup de l'ètnia fang, majoritària al país i predominant en la regió continental.

És cert que Obiang se sentia vinculat amb l'antiga metròpoli i, tot i la resistència d'alguns mongomitas i militars que Macías havia enviat a estudiar a l'URSS i Corea del Nord, va tractar d'assentar la situació amb el suport d'Espanya, al que es va mostrar propici el govern Suárez, que es va afanyar a enviar suport i ajuda. Però les reticències de l'PSOE que es creés una situació neocolonial i la por de Suárez a enviar tropes espanyoles, tal com Obiang li havia demanat per assegurar el nou règim, van fer que, des del principi, les bases de la cooperació fossin precàries. Marroc, qui no va tenir inconvenients a enviar fins a 400 militars per assegurar el poder d'Obiang (per cert, molt mal vistos per la població guineana, a la qual ràpidament encolerizaron seus reiterats abusos), a canvi de la retirada del reconeixement de Guinea a la RASD.

La veritat és que Obiang, que va tenir una excel·lent relació amb l'ambaixador Graullera enviat per Suárez, va tractar d'implicar Espanya en la reconstrucció de país, però d'una banda el govern de Madrid es va negar a donar suport a la moneda local, el ékuele i per una altra el de Malabo no va voler acceptar la presència en els Ministeris d'assessors executius espanyols. I encara hi va haver una generosa inversió de mitjans, particularment en educació i sanitat, la veritat és que a la fi qui es va endur el gat a l'aigua va ser França que mai havia retirat la seva Ambaixada ni en els més durs moments del règim de Macías i que va tractar, i va aconseguir, incorporar a l'petit estat a la seva zona d'influència a l'Àfrica central a través de la UDEAC i de la imposició de la moneda recolzada per París, el franc CEFA. Les prospeccions petrolíferes dels fons marins iniciades per Espanya van acabar en mans d'empreses franceses i nord-americanes.

Tot i reconèixer els mèrits de la cooperació espanyola, Calvo no és benèvol amb els seus defectes. "Molts funcionaris destinats a Guinea mantenien una actitud neocolonialista i un profund menyspreu pel negre" diu, per afegir que "excepte en comptadíssimes excepcions, els guineans no es van integrar en el procés productiu i ni tan sols van tenir papers destacats en la cooperació ... (i ) de la cooperació a Guinea van treure molt més profit dels cooperants i Espanya en general que els guineans i el país africà ". Critica la ceguesa del ministre Morán i recorda que, segons Anasagasti va ser el culpable de portar a la colònia espanyola a una situació d'UVI.

En definitiva, "la cooperació va ser una obra d'improvisació voluntariosa més que una acció planificada", de manera que "Espanya a la fi es va cansar, va renunciar a organitzar el país i va apostar per projectes concrets". La conclusió de l'autor és que "mai es tornarà a presentar la possibilitat d'organitzar l'existència d'un país petit amb recursos suficients". Un país, com diem, tan curiós que l'ètnia bubi, majoritària a l'illa de Fernando Poo / Bioko, va votar en el seu dia contra la independència i la d'Annobón sempre va voler -com recorda Calvo Roy- seguir sent espanyola. El govern espanyol, gairebé sempre covard, no va ser capaç de fer a Guinea el que el de França en Comores amb l'illa de Mayotte ....