"L'espia de l'Ritz", una novel·la sobre l'espionatge a Barcelona durant la Segona Guerra Mundial

Les grans guerres no només es desenvolupen en els camps de batalla, sinó també a la rereguarda i més encara si és possible en aquells països que no intervenen en elles i són, al menys oficialment, neutrals. Espanya ho va ser durant la segona guerra mundial, tot i que el règim llavors vigent tingués indissimulades simpaties envers les potències de l'Eix. Doncs bé, en aquella Espanya neutral i / o no bel·ligerant, que en les dues situacions va estar, es va desenvolupar, però, una soterrada lluita entre els països enfrontats que es va manifestar de moltes maneres: en accions propagandístiques, comerç de matèries primeres, xarxes de suport, canals d'evasió i, per descomptat, en trames d'espionatge. Aquestes últimes es van centrar en algunes ciutats, com el Tànger ocupat per Espanya, l'entorn del camp de Gibraltar, Vigo, Madrid i, per descomptat, Barcelona. Doncs bé, la ciutat comtal és l'escenari de la novel·la de Pilar Rahola "L'espia de l'Ritz" (Columna).

El Ritz, que fa uns anys es va veure obligat a canviar de nom, va ser un hotel emblemàtic i llavors sens dubte el millor de la ciutat, que havia allotjat a tota mena de personalitats. Una de les més recents d'aquell moment, Heinrich Himmler durant la seva visita de 1940. En tot cas, l'hotel de la llavors avinguda de José Antonio era el centre de reunió per antonomàsia de la gent principal. L'autora el descriu dient: "Aquella Barcelona rutilant de l'Ritz, poblada de gent enriquida, impietosa i frívola, que vivia com si el món no s'estigués ensorrant, no era la ciutat real, sinó la impostació de la victòria, 1 aiguabarrieg de Fanàtics, criminals, ambiciosos i aprofitats que conformaven la societat de el poder ".

Va voler la casualitat que el seu director de llavors, Ramón Tarragó, el mateix que havia hagut de rebre i allotjar el cap de la policia alemanya, era un simpatitzant dels aliats i, per tant, un suport soterrat a les xarxes d'evasió de jueus i altres perseguits pel nazisme. Va poder, d'aquesta manera, protegir Bernard Hilda ' "un jueu, 1 pària, 1 fugitiu, però, Alhora, 1 músic reconegut, un director d'orquestra venerat, 1 home famos i también un espia, revoltat, 1 resistent, tants vinyes en una sola ". No només li va atorgar la seva empara a ell i als músics que l'acompanyaven en la seva fugida de la França ocupada, sinó que els va donar feina i va convertir en una de les principals atraccions de l'hotel i de la ciutat. I aquella orquestra, que ràpidament es va convertir en famosa i era aplaudida fins i tot pels capitostos alemanys de pas per Barcelona, era la tapadora d'una important tasca d'espionatge en favor dels aliats.

La novel·la de Rahola articula la peripècia d'Hilda i els seus homes contextualitzant a la Barcelona de principis dels quaranta, amb locals emblemàtics de la vida nocturna tals La Rosaleda o La Rotonda, en els quals es movien personatges reals i altres imaginats, el que permet intercalar una història paral·lela: la de el matrimoni format pel mandamás Eusebi i la seva submisa esposa Marseneta, alliberada finalment del seu maltractador marit per l'amor de Fishel.

Entre els personatges reals cal destacar dues, no només pel reiteradament citats, sinó sobretot pel diferent tracte que li mereixen: així l'alcalde Miquel Mateu és objecte de les més afilades crítiques de Rahola, que li dedica epítets despietats, el que convida a col·legir algun tipus d'ajust de comptes personal, mentre que de l'governador civil, el molt falangista Correa Veglison -la autora gairebé sempre li crida pel seu segon cognom- escriu de forma fart benevolent, a punt que permet intuir una soterrada simpatia. ¡Velay!

No hi ha, tot cal dir-ho, nus narratiu, excepte en el cas de la història paral·lela de el matrimoni citat, perquè la línia argumental mestra discorre d'acord amb l'esdevenir de la pròpia realitat històrica i existeix, per tant, cap sorpresa en el desenllaç .