"La sabatilla per darrere": una novel·la sobre l'aparent incomunicació de certes patologies i l'egoisme familiar

No sé si a vostès els passa, però puc dir que moltes vegades, quan començo a llegir una obra de ficció, adverteixo immediatament que el seu plantejament em recorda algunes situacions reals viscudes o conegudes per mi mateix. El destí va voler que em enfrontar a dues situacions semblants de persones que, bé per un accident vascular, bé per demència senil, patien de la impossibilitat de comunicar-se. El sorprenent era que, enmig de la seva mirada erràtica i dels seus silencis, de tant en tant arribava alguna paraula o alguna resposta amb sentit. Què calia fer? Vaig arribar a la conclusió que el més prudent era parlar amb aquestes persones amb normalitat, com si fos capaços d'entendre el que se'ls deia, en la hipòtesi que, potser, era així i que només els resultava impossible articular una resposta .

Doncs bé, començo a llegir "La sabatilla per darrere" de Javier Oliva (Editorial Ledoria), novel·la que, per cert, va quedar finalista del premi Nadal 2019, i em trobo amb una trama anàloga: un home que, a causa d'un accident vascular, queda en estat aparentment vegetatiu però que, no obstant això i malgrat la plena incapacitat no ja de moure, sinó també de parlar, l'oïda és l'únic sentit que li funciona i per tant és perfectament capaç d'escoltar i entendre.

En aquest context, viu tres escenaris diferents: la clínica a la va ser internat quan es va produir l'accident, el seu propi domicili, a què li envien els metges quan consideren que no poden fer més per ell i finalment la residència de la tercera edat en la que es reclou a tots aquells la família considera que no pot atendre'ls directament. Tothom creu, i els seus fills els primers, que no hi ha res a fer, excepte esperar que mori i fins i tot algun d'ells és partidari d'agilitzar aquest últim pas. En tot cas, tant la filla, lesbiana i pendent de contreure matrimoni amb la seva amiga de tota la vida, com els dos homes, un d'ells obsessionat, per la pressió de la seva dona, en la necessitat d'enviar a la seva prole a estudiar a Estats Units i l'altre, solter, amb la perspectiva d'entrar com a accionista en un celler, només pensen, ja que sembla difícil facilitar l'últim trànsit del seu pare, al menys procedir a la seva incapacitació jurídica per poder així repartís els seus béns. Però el malalt, a més de sentir, experimenta una progressiva millora en les seves articulacions fins arribar al punt en què pot valer-se per si mateix i fins i tot a parlar, situació que amaga per esbrinar a on són capaços d'arribar els seus descendents en el seu inhumà egoisme.

La trama és desenvolupada amb molta habilitat per Javier Oliva que fabula entorn un procés de recuperació que podia fer caigut amb facilitat en la reiteració, però que està ple de anfractuositats, de tal manera que el lector mai perd l'interès pel que li va a seguir passant al protagonista. Aconsegueix, a més, evitar el perill de segmentar els personatges en bons - o bo, el sofrent protagonista- i dolents -els fills, l'amic agraviat-, perquè aquell tampoc és innocent i la conducta que va mantenir durant la malaltia i després mort de la seva dona convida a pensar en un insospitat càstig dels seus errors. Aquí l'única bona de veritat és la jove massatgista dominicana, que el tracta amb afecte malgrat estar convençuda de la seva situació terminal. D'altra banda, Oliva atenua el dramatisme de les situacions amb l'administració d'una sana ironia i uns tocs de bon humor que fan més digerible la tragèdia humana.

Després de l'interès purament literari de la narració hi ha un plantejament evident, com és el del tracte que donem als nostres ancians i, sobretot, a aquells que, per qualsevol patologia, física o mental, no poden valer-se per si mateixos. I en aquest últim supòsit, fins a quin punt és lícit suposar que aquells als quals els resulta impossible comunicar-se, estan realment aïllats del món i no poden ni sentir, ni comprendre, o tenen senzillament una paret que els impedeix exterioritzar el seu pensament. També és molt significativa la conducta dels que, per la seva proximitat familiar, resulten més obligats i que no sempre són els més ben predisposats a oferir la seva ajuda, encara que l'autor opta per un final feliç en el qual tots resulten fet i fet redimits.

Si "La sabatilla per darrere" té tots els ingredients necessaris per entretenir, el més important és que convida a pensar sobre quina seria la nostra pròpia conducta en casos anàlegs. I és que, si bé Oliva opta per una conclusió esperançadora, això no vol dir que hagi de passar sempre en la realitat. ¿Més aviat gairebé mai?