El Teatre Aquitània celebra aquesta temporada el 75 aniversari del seu local com a espai cultural barceloní
Fa 75 anys, és a dir, el 1945, la flama de la guerra s'extingia a Europa -amb la caiguda de Berlín-, i Extrem Orient -amb la capitulació de Tòquio, després de les bombes atòmiques que van caure a Hiroshima i Nagasaki-.
Fa 75 anys, és a dir, el 1945, la flama de la guerra s'extingia a Europa -amb la caiguda de Berlín-, i Extrem Orient -amb la capitulació de Tòquio, després de les bombes atòmiques que van caure a Hiroshima i Nagasaki-. Per aquell temps, la trama urbana de Barcelona s'acabava en el que llavors es deia plaça de Calvo Sotelo (un dels punts urbans amb major diversitat toponímica: abans va ser d'Alfons XIII, Alcalá Zamora i els Germans Badia -uns matons d'ERC als que van ultimar els anarquistes i ara porta el nom de Macià) a partir d'allí, només hi havia camps a un i altre costat de la Diagonal, algun edifici aïllat (el vell hospital de Sant Joan de Déu, certs cabarets i algun hotelet de gent principal), a més de moltes barraques, que no van desaparèixer fins a 1952, quan va caldre arreglar la zona per celebrar el Congrés Eucarístic. I l'avinguda de la Infanta Carlota Joaquina (ara de Tarradellas), no seguia més enllà de la carretera -llavors no havia estat elevada a la franja de avenida- de Sarrià.
Doncs bé, en els números 31 i 33 de la llavors carretera de Sarrià, per la qual passaven els tramvies, els germans Castañé van instal·lar el cinema Infanta, un local propi del que llavors era l'extraradi de la ciutat, en què programaven setmanalment dues pel·lícules i el noticiari NODO. Aquesta fisonomia urbana va anar canviant fins a fer d'aquells pagaments una de les zones més elegants de Barcelona i el cinema Infanta es va anar acomodant als nous temps. De cinema de barri va passar a ser sala d'art i assaig, després seu de la Filmoteca de Catalunya i finalment es va transformar, el 2013, al teatre Aquitània. No obstant això i encara amb tots aquests canvis, mai ha deixat de ser un espai cultural que en la temporada que ara comença té previst celebrar joiosament el seu 75 aniversari.
Ho farà una nova empresa en règim cooperatiu formada per Blanca de Carreras, Rubén García, Sem Pons i Andreu Rami. Tal com ens van explicar els nous responsables de la sala, la programació girarà al voltant de quatre eixos: teatre per a adults, teatre d'humor, teatre familiar i teatre escolar. Per al primer, que serà la principal vessant de la seva activitat, s'han previst sis títols, dels quals uns seran estrenes absolutes i altres reposicions d'obres reeixides.
Iniciaran la temporada amb "Smiley, després de dir l'amor, una comèdia amb text i direcció de Guillem Clua, que és continuació d'una obra anterior titulada" Smiley, una història d'amor ", que ha estat traduïda a diversos idiomes. Seguiran després "Krampack" de Jordi Sánchez (direcció: Pep Antón Gómez); "La marató de Nova York d'Edoardo Erba (adaptació i direcció de Juan Carlos Martel); "Ovelles", text i direcció de Carmen Marfà i Yago Alonso; "La mascarada", adaptació d'Els Pirates de "El burgès gentilhombre" de Molière; i "El dies mentits" de Marta Aran (direcció: Muguet Franc).
Els espectacles d'humor s'oferiran divendres i / o dissabtes i de moment estan previstos "Impro Side Story" de Les Improvisables, "10101 gags" de Mònica Pérez i Jordi Ríos, "Autònoms, el musical", per la Companyia Versió definitiva, així com diversos monòlegs.
El Aquitània és una sala amb aforament mitjà, molt adaptat a les actuals circumstàncies, que permet el muntatge tant d'obres intimistes, com d'altres de més ambició. En ella i com van informar els seus nous responsables, es promourà la dramatúrgia catalana contemporània, s'impulsarà la creació jove i es tindrà cura molt especialment de la seva inserció en l'àmbit territorial en què es troba enclavada.
Escriu el teu comentari