El conflicte de Nagorno-Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan s'intensifica

Diumenge passat van tornar a esclatar les hostilitats entre Armènia i Azerbaidjan per l'enclavament de Nagorno-Karabakh, una regió que els dos països es disputen des de la dissolució de l'antiga Unió Soviètica, el 1991, i on al llarg de les dues últimes dècades s'han produït guerres i combats esporàdics. Els dos països porten anys en alerta i preparats militarment: la Línia de Control (LoC) que separa els contendents des de la treva del 1994 -quan Moscou es va aixecar com el mediador del conflicte- està altament militaritzada, i s'hi  produeixen amb freqüència violacions de l'alto a el foc.

Aquest va ser el cas fa només dos dies, quan es van tornar a registrar combats entre les tropes àzeris i armènies i les dues repúbliques van declarar la llei Marcial. Després dels atacs, els dos països es culpen mútuament: Armènia assegura que les hostilitats van començar quan l'Azerbaidjan va llançar atacs aeris i artillers contra civils, pel que va haver de respondre, i Azerbaidjan ha pres una posició similar i sosté que va ser Armènia qui va iniciar els bombardejos.

Segons el Ministeri de Defensa de l'Azerbaidjan, "les forces armènies van dur a terme una provocació a gran escala sotmetent a un intens bombardeig amb armes de gran calibre, morters i artilleria les posicions de l'Exèrcit azerbaidjanès al llarg del front", i per tant les seves forces van respondre "amb mesures per cessar la provocació enemiga i garantir la seguretat dels civils que viuen a prop del front". Per la seva banda, el primer ministre armeni, Nikol Paixinian, va denunciar en xarxes socials que l'Azerbaidjan estava llançant atacs contra Nagorno-Karabakh. Més concretament, Paixinian va explicar que l'Azerbaidjan estava atacant "assentaments pacífics", entre els quals va destacar la capital de Nagorno-Karabakh, Stepanakert. "Les forces armènies han fet caure dos helicòpters i tres drons i han destruït tres tancs" de l'Azerbaidjan, va dir el cap del Govern armeni, advertint que el seu govern respondria "davant de qualsevol invasió azerbaidjanesa".

Poques hores després de les hostilitats, Azerbaidjan ja es proclamava com a vencedor i assegurava haver "alliberat" diversos territoris de Nagorno-Karabakh. Armènia, en contraposició, va demanar ajuda internacional per evitar que Turquia, aliat de l'Azerbaidjan, intervingués en el conflicte.

Des de Nagorno-Karabakh, que es va autoproclamar república independent el 1991 després d'un referèndum, van confirmar que Stepanakert i diverses localitats havien rebut foc d'artilleria i van avançar que hi haurà una resposta "proporcionada", instant a la població a "buscar refugi".

La recrudescència del conflicte entre els dos països del Caucas ha deixat al menys 31 militars armenis morts i un centenar de persones ferides. "Com a resultat de l'exitós contraatac, l'enemic ha tingut greus pèrdues militars humanes i materials. Diversos assentaments àzeris ocupats han estat alliberats", va afirmar el primer ministre àzeri en un discurs a la nació en què va felicitar el poble d'Azerbaidjan per "la reeixida contraofensiva "militar.

Quan sorgeix la disputa?

L'origen de l'conflicte a Nagorno Karabakh es remunta a l'època de l'imperi rus. En aquesta regió, habitada per una majoria ètnica d'armenis cristians, sempre hi va haver tensions amb la minoria turca de fe islàmica, però tant els tsars com la Unió Soviètica van saber mantenir-les a ratlla. Amb el col·lapse de l'URSS va començar també el del fràgil equilibri ètnic i religiós en el territori. El 1988 l'assemblea regional va aprovar una resolució perquè Nagorno-Karabakh s'incorporés a Armènia, tot i que des de 1921 formava part de l'Azerbaidjan per decisió del Govern soviètic.

En aquell moment, el parlament armeni va acceptar la iniciativa de Nagorno-Karabakh aprovant la seva adhesió des de la veïna Azerbaidjan, encara que mai va arribar a materialitzar-se perquè Moscou el va frenar.

El 1991, amb l'URSS ja desmembrada, Nagorno-Karabakh va declarar la seva independència propiciant una guerra entre les dues antigues repúbliques soviètiques que es va saldar amb 30.000 víctimes i centenars de milers de refugiats.

Finalment, Armènia es va fer amb el control efectiu de Nagorno-Karabakh el 1993 i va ocupar el 20 per cent del territori àzeri que envolta la regió, set districtes que considera una "franja de seguretat".

Els interessos de Rússia i Turquia

Armènia, amb uns 3 milions d'habitants, és l'Estat del Caucas Sud que menys ha progressat des de la seva independència el 1991. La seva economia està lligada en gran part als ingressos de la diàspora, formada per uns 8 milions de persones, i a Rússia, de qui més depèn energèticament. Després del primer conflicte per Nagorno Karabakh, Turquia i Azerbaidjan van tancar les seves fronteres amb Armènia, la qual cosa encara el va convertir en un país més dependent de Rússia, potència que ha utilitzat aquest factor per interferir en la política exterior armènia. D'altra banda, Azerbaidjan, amb gairebé 10 milions d'habitants, és una república rica en petroli. Aquest fet li va permetre un gran creixement després de la seva independència -encara que ha monopolitzat la seva economia, sent qualificat pel Bruegel Institute com el setè país en dependència energètica del món -i l'ha posicionat com aliat d'Occident.

Les relacions entre Rússia i Armènia estan marcades pel conflicte d'Altsaj -nom armeni per a la república de facto. Armènia, que forma part de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, sap que el suport de Moscou és clau per no perdre la regió de Nagorno Karabakh i els set districtes circumdants que va prendre al guanyar la primera guerra. L'antic govern armeni va estar predisposat a negociar un Acord de Lliure Comerç amb la UE, però finalment es va decidir per integrar-se a la Unió Duanera amb Rússia, a més de sol·licitar el seu ingrés a la Unió Econòmica Euroasiàtica. Enmig de la competició armamentística dels dos països del Caucas, Moscou ha jugat a dues bandes. D'una banda, ha insistit en la resolució del conflicte mitjançant el Grup de Minsk -que es va crear amb la intenció de posar fi a la tensió per l'Alt Karabaj- mentre que de l'altra ha estat venent armes a tots dos països, encoratjant així a la congelació del problema. Encara que la seva posició afavoreix Armènia, amb qui va el 2010 signar un contracte per estendre l'ús de les seves bases fins 2044 ia qui ven les armes a preu de cost, el seu comerç armamentístic amb Azerbaidjan ha augmentat en els últims anys.

Armènia va viure la seva pròpia revolució durant la primavera de 2018. Amb la dimissió de l'expresident Serzh Sargsyan, el principal líder opositor Nikol Paixinian va prendre llavors el poder, i el 9 de desembre de 2018 va ser elegit democràticament a les urnes. Tot i assegurar que la revolució no era antirusa, sinó interna, Paixinian no ha mantingut tan bones relacions amb Putin com ho va fer el seu predecessor, ja que Moscou veu en el nou govern a un aliat menys fidel que l'anterior. La Revolució de Vellut va trencar amb el sentiment popular que Armènia no podia ser una democràcia forta per se i que necessitava un poder central per sobreviure en cas d'escalada militar. A més, tot i que Paixinian aposta públicament per continuar la seva relació amb Rússia, també vol millorar les relacions amb la Unió Europea.

En un tauler d'aliats i enemics cal destacar el paper de Turquia com a actor indirecte, que juntament amb altres factors podria fer canviar les regles de joc. El membre de l'OTAN ha estat durant les últimes dècades enemic declarat d'Armènia com a conseqüència del genocidi i del conflicte de l'Alt Karabakh. Si el refredament de Rússia i Armènia continuen, i els últims acostaments de Rússia amb Turquia van a més, podria haver-hi un nou escenari en el qual a Rússia deixi d'interessar-li la defensa d'Armènia i decideixi no intervenir en cas de guerra. Si així fos, a més de ser superior militarment, Azerbaidjan també guanyaria en superioritat diplomàtica, de manera que el país podria fàcilment recuperar els territoris del Karabakh. Malgrat la seva dubtosa democràcia, Azerbaidjan manté des de 2009 el Tractat d'Associació Estratègica i Assistència Mútua amb Turquia i és un fidel venedor de petroli a Occident. De fet, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va proclamar diumenge la seva fidelitat a Azerbaidjan: "mentre fem una crida a el poble armeni perquè s'apoderi del seu futur contra els líders que ho està arrossegant a la catàstrofe i contra els qui el fan servir com titelles, també fem una crida a tot el món perquè doni suport a l'Azerbaidjan en la seva batalla contra la invasió i la crueltat ".

En el context actual, Azerbaidjan juga amb avantatge perquè sap que si Armènia perd la confiança de Rússia haurà de ser el país cristià qui doni les primeres passes per arribar a la pau, o sinó es podria veure embolicat en una situació d'aïllament davant els seus enemics i per tant, d'inferioritat.