"La pau va valdre les penes"

Antoni Gutiérrez Díaz, més conegut com el Guti, va néixer el 19 de gener de 1929, el mateix dia que el general Primo de Rivera va arribar a Barcelona com a president del consell de ministres. Potser només va ser una casualitat, però tot i així, el Guti va acabar representant una figura antagònica al dictador i va ser una de les persones més rellevants en la transició espanyola.

Catorze anys després de la seva mort, Txema Castiella (Gijón, 1958) posa de manifest la rellevància de la seva figura a la biografia ‘El Guti: L’optimisme de la voluntat’, publicada per edicions 62. I ho fa perquè considera que l’Antoni Guitérrez Díaz va ser cabdal per entendre la lluita antifranquista i el procés de transició i perquè creu “que el seu llegat havia quedat oblidat”.

Fill d’una familia migrant, el Guti va tenir una carrera política molt extensa, i va ser a la presó en diverses ocasions per defensar els seus ideals. Va començar la seva militància al PSUC el 1959 i va ser-ne secretari general entre 1977 i 1981, i entre 1982 i 1986. Per mitjà de documents històrics i del testimoni de companys de partit, polítics de l'època i familiars, Castiella endreça les peces de la trajectòria política -i en menys mesura, de la vida privada- d’en Guti i posa de manifest els ideals i valors d’un home d’esquerres i progressista. A més, repassa la història política moderna d'Espanya, des de la dictadura fins als últims anys del segle passat.

Valors ferms

El Guti sempre va apostar per la transformació col·lectiva de la política, que considerava havia d’enmirallar-se en la societat. “Era un lluitador per la llibertat, una persona molt compromesa, gens indiferent. Era de les persones que van dir 'no' al règim franquista i va actuar en conseqüència”, explica Castiella. “Va lluitar per les llibertats durant tota l'època de la dictadura, i va entrar al PSUC el 1959, per tant va estar gairebé dues dècades lluitant sota la dictadura. Els seus valors eren d’esquerra i era un renovador, ja que estava en un partit comunista però va lluitar contra el dogmatisme propi de la ortodòxia comunista i va defensar el que en aquell moment es va dir l’eurocomunisme, que no és més que el socialisme en llibertat. No concebia un socialisme sense llibertat ni democràcia.”

Segons Castiella, un dels seus valors més destacables va ser l’europeisme. Antoni Gutiérrez creia en la idea d’una Europa com a espai de pau i cooperació davant altres blocs de l'època com els Estats Units i la Unió Soviètica. Durant els seus últims anys a la política -des del 1987 fins al 1999- va ser eurodiputat sota les sigles d’Iniciativa, i des del 1994 fins al 1999 va ser vicepresident de la cambra europea.

La transició espanyola

“La paz mereció las penas”, va dir l’any 2000 en referència a la transició espanyola. I és que tot i ser republicà, des del PSUC van acceptar la transició perquè, tal com va dir el Guti, en aquell moment no es tractava de triar entre la monarquia o la república sinó entre la democràcia o la dictadura.

És possible que això provoqués desavinences dins el partit, reconeix Txema Castiella. “Als comunistes se’ls ha reconegut que van actuar amb responsabilitat durant el moment de la transició, amb una posició d’intentar garantir el procés de la transició a la democràcia i que fos pacífica, ja que l’ombra de la guerra civil seguia molt present. Els comunistes van apostar per la reconciliació. En el moment de la transició, el PSUC i l’Antoni Guitérrez volien un canvi de règim més dràstic, però no hi ha la correlació de forces suficient per imposar-la. No hi ha prou força col·lectiva i per tant han de pactar amb els sectors més aperturistes del règim, com Suárez i la monarquia. Ell això ho fa amb ple convenciment, tant el PSUC com el PCE coincideixen en què és el que s’ha de fer”.

La idea de la democràcia era un dels conceptes més present en la seva manera d'entendre la vida i la política. Així ho va demostrar en innumerables ocasions: abans del V Congrés del PSUC -en què les discrepàncies el fan abandonar la secretaria general-, va assegurar que “la solució es la democràcia”. Però, com l'entenia ell, la democràcia? “Feia una aposta clara pel funcionament democràtic de la societat i per tant no entenia que el partit hagués de funcionar de manera diferent a la societat”, diu Castiella. Així doncs, també "feia una aposta per l’aplicació dels criteris de democràcia interna al partit. Ell tenia una visió dels partits molt més limitada del que es considerava en aquell moment". I és que el Guti considerava que els partits polítics no eren una avantguarda de la societat, sinó que les idees canviaven a la societat i després es reproduien als partits polítics. El Guti “tenia la visió que els partits havien d’estar atents al que la societat estava formulant i d’alguna manera interaccionar amb aquests canvis”.

Catalunya

A la biografia, Castiella relata que el Guti va començar a parlar català amb la seva dona quan va entrar a la presó de Burgos, l’any 1962, com a acte de rebel·lió política.

D’altra banda, des de l’Assemblea de Catalunya -entitat que aglutinà les forces polítiques i socials catalanes en contra de la dictadura-, va promoure la unitat de la lluita antifranquista, sense tenir en compte la ideologia dels partits polítics catalans. Anys més tard, el PSUC va ser la primera força de la oposició durant la presidència de Jordi Pujol. “Durant l'època de la dictadura tots dos coincideixen en la lluita contra la dictadura”, explica Castiella. “Confronten concepcions polítiques diferents del catalanisme però sempre des del respecte personal i polític, una qüestió que ara sembla estranya”.

Segons l’autor, que assenyala que el Guti no se sentiria còmode amb la personalització, ambdues figures confronten dos catalanismes: un, de caire més tradicional, conservador i de centredreta. L'altre, un catalanisme que el Guti forumulà i entenia com a “catalanisme popular”, un catalanisme més obert, inclusiu, atent a la pluralitat de la societat catalana i que per tant tenia en compte la inmigració de la segona meitat de segle.

“És un catalanisme més obert i que connecta més amb un moviment obrer més federalista”, continua Castiella. El Guti era una persona d’esquerres, i això es pot traduir en què volia més igualtat i redistribució de la riquesa. A més, sempre va lluitar perquè els treballadors tinguessin més participació en el país. “Ell volia una Catalunya solidària cara enfora. Considerava que Catalunya era una nació, però el seu projecte era el de l’entesa amb la resta de pobles en general, era federalista, i per tant tenia interés en mantenir ponts de cooperació i solidaritat amb la resta d’Espanya”, assenyala Castiella.