Washington i Londres van possibilitar, encara en contra de la seva voluntat, la supervivència del règim de Franco després de la Segona Guerra Mundial (Collado Seidel)

Les serioses discrepàncies entre britànics i nord-americans en la seva política en relació amb el franquisme durant la segona guerra mundial van ser la millor garantia de la continuïtat del règim segons es dedueix del llibre "El telegrama que va salvar a Franco" (Crítica) del professor de la Universitat alemanya de Marburg, Carlos Collado Seidel, autor d'un rigorós estudi sobre les relacions entre aquestes dues potències aliades i Espanya en el transcurs del conflicte.

Quan sembla que gairebé tot ha estat trobat, estudiat i publicat sobre aquella època turbulenta resulta que encara queden documents inèdits a disposició dels investigadors, com ha estat el cas dels que ha manejat Collado Seidel que va tenir l'oportunitat de conèixer, entre d'altres materials importants, la correspondència particular de sir Samuel Hoare, ambaixador de Gran Bretanya a Madrid a la primera meitat dels anys quaranta, destinació a què se li va enviar com a recurs per treure-se'l de sobre a Londres ja que al que havia aspirat en realitat el polític conservador era a ser virrei de l'Índia.

Collado considera un greu error "la convicció existent, sobretot en cercles diplomàtics britànics, que el règim de Franco compartiria inevitablement la destinació final de les potències de l'Eix i això tot i que aquesta convicció es trobava en una creixent discrepància amb les observacions fetes sobre la progressiva estabilitat del règim i de la debilitat de l'oposició ... així van ser víctimes d'una imatge preconcebuda i incapaços de posar en qüestió el model sobre el qual operaven ".

Aquest desenfocament va donar lloc a una política dels respectius governs aliats que va ser a més divergent, tant pel que fa als seus organismes centrals, com per part dels seus representants a Madrid: l'esmentat Hoare i Carlton J. Hayes, ambaixador dels Estats Units. "La relació entre tots dos va estar marcada per rivalitats, enveges i picabaralles i va arribar a infringir-se per complet i a dificultar seriosament la posada en pràctica d'una política anglo-americana concertada".

Hi va haver molts temes conflictius entre els aliats i el franquisme. Des aspectes més superficials, com la desbordant propaganda nazi a la premsa espanyola o l'actitud del partit únic, a altres molt més substancials, com el suport als submarins alemanys en bases espanyoles, l'activitat del consolat alemany a Tànger, la Divisió Blava o la venda de wolframi i altres subministraments de valor estratègic a l'Eix, aspectes tots ells i sobretot aquest últim, que van ser contrarestats pels primers amb el retard o retenció del subministrament de matèries primeres que Espanya necessitava urgentment (sobretot carburants, cautxú i cotó ) va ser precisament una discussió sobre la suma de la venda de wolframi a Alemanya el que va estar a punt de provocar una serie desacord entre Londres i Washington amb la redacció d'un amenaçant telegrama de Churchill que només va poder ser evitat gràcies a una última cessió en el que semblava inamovible obstrucció dels Estats Units. "La diplomàcia espanyola havia aconseguit el que s'havia proposat, que era arribar a la signatura d'un acord consensuat amb els aliats i aconseguir mantenir al mateix temps les relacions amistoses amb Alemanya".

D'altra banda, Hoare es va obsessionar en conspirar contra la continuïtat del franquisme tractant d'afavorir una sortida monàrquica, actitud que va disgustar les autoritats espanyoles i que, en qualsevol cas, no va tenir en compte les dissensions existents en el si d'aquest sector i la falta de decisió de molts dels seus components a comprometre en res que suposés una fallida violenta del propi règim; Hoare teu que ser frenat pel propi Eden, res condescendent amb el franquisme, per cert. Hayes, per contra, va ser molt més favorable al cabdill, amb qui va arribar a establir una relació estable a al punt que, quan tots dos van cessar en els seus càrrecs, el primer va marxar amargat i el segon, carregat d'honors.

Collado Seidel ressalta la sorpresa de tots dos diplomàtics quan, en les seves audiències amb Franco (autor de la curiosa teoria de les "tres guerres"), lluny de veure-li preocupat, li trobaven satisfet, tranquil i autocomplaent, convençut que cap perill li sotjava després la derrota d'Alemanya. L'autor conclou que "la supervivència del règim de Franco a la fi de la segona guerra mundial no es va deure en cap moment a les seves actuacions en política exterior sinó, al capdavall, a un profund desacord entre britànics i nord-americans en la forma de sotmetre-ho ". I afegeix: "de fet, Washington i Londres s'havien convertit en defensors del règim encara en contra de la seva voluntat".