Sindèmia per coronavirus: el fals dilema de la bossa o la vida

En l'edició de setembre de la revista The Lancet, el seu editor en cap ─Richard Horton─ assenyalava que malgrat que el món supera abastament el milió de morts per COVID-19, seguim adoptant un enfocament massa miop de la situació epidèmica. Seguim considerant aquesta crisi exclusivament com una malaltia infecciosa. I és molt més que això. Però totes les intervencions en Salut Pública s'han entossudit en intentar tallar únicament les línies de transmissió viral per controlar la malaltia. És comprensible perquè la ciència que ha assessorat els governs ha estat impulsada principalment per epidemiòlegs i especialistes en malalties infeccioses, que han emmarcat monolíticament l'actual emergència sanitària en termes de “pesta centenària”. I ho és però també és molt més.

Perque el que hem après fins ara certifica que el problema de la COVID-19 no és, ni de bon tros, tan senzill. El SARS-CoV-2 interactua amb una sèrie de malalties no transmissibles com la diabetis, la hipertensió, el càncer o la malnutrició que són condicions presents de forma molt diversa entre els diferents estrats de les nostres societats. Perque les nostres societats són profundament desiguals.

Resulta obvi que aquestes malalties no transmissibles com la diabetis, la hipertensió, el càncer o la malnutrició, en un context de disparitat social i econòmica, agreugen els efectes del coronavirus en els grups socials més vulnerables. Per això, primer es va parlar d'epidèmia, després de pandèmia i ara hauríem de parlar de sindèmia.

Què és una sindèmia?

Una sindèmia és la suma de dues o més malalties que comparteixen factors socials, que interactuen en el mateix entorn i augmenten el dany que causarien per separat.

El concepte de sindèmia fou encunyat per Merrill Singer, un antropòleg nord-americà que postulava que les interaccions biològiques i socials són prou importants per influir significativament en el pronòstic i el tractament de les malalties i han de condicionar les decisions en les polítiques de salut. Disminuir el dany causat pel SARS-CoV-2 exigeix molta més atenció en les desigualtats socioeconòmiques del que s'ha admès fins ara.

Inequitats en salut: l’altre pandèmia

Les inequitats en salut, és a dir, aquelles desigualtats que es consideren injustes i són a més evitables, no són degudes només a falles en els sistemes de salut sinó també a desigualtats socials que influeixen en la salut, per exemple, en matèria d'ingressos, educació, habitatge, dieta, ocupació i condicions de treball, entre d'altres. Nombrosos estudis revelen que la mala salut i la mort es distribueixen de manera desigual no només entre països més i menys desenvolupats, sinó també entre els diferents estrats de la població dins de cada país, inclosos els països més rics.

En el nostre país, les desigualtats que es va accentuar durant la recessió del 2008 no només no ha desaparegut, sinó que han condemnat a milers de persones. Cada vegada hi ha més pobres. En el pol oposat, els rics són cada vegada més rics fins el punt que un 1% de milionaris posseeixen el 24 % de la riquesa, mentre que el 50% més pobre s'ha de repartir només el 7% dels diners.

Per als professionals de la salut, l'acció conjunta amb altres sectors com el treball social o l’atenció a la pobresa per reduir l'exclusió social és un aspecte clau del nostre treball. A més d'això, hi ha accions que podem emprendre en la nostra esfera quotidiana de treball, per exemple, detectant i reduint o eliminant determinades inequitats en l'accés i l'ús dels serveis de salut.

El fals dilema de la bossa o la vida

Qualsevol lector interessat se’n adonarà que els nostres polítics davant de l’aparent dilema de la bossa o la vida, varen triar la vida durant la primera onada pandèmica d’enguany. Per això, varen decretar el confinament total que és un tractament molt efectiu però amb una greu repercussió econòmica per un país de serveis com el nostre. I també seran conscients de que ara, davant el segon rebrot, han triat la bossa intentat un equilibri impossible entre salut i economia a base de tocs de queda, restriccions parcials i altres mesures intermitges. Però no han resolt l’arrel del problema. Encara queden ERTOs per pagar, no s’ha compensat adequadament el sectors més amenaçats com la restauració o l’oci nocturn ni s’ha dignificat als professionals sanitaris fatigats i desenganyats per un tracte mesquí i injust.

La bossa o la vida és un fals dilema. Molts polítics ens bombardegen constantment amb que la sanitat és insostenible perquè no hi ha diners per mantenir-la. Però no reconeixen que es van gastar 200.000 milions d'euros (el 20% del PIB) per rescatar la banca -privada- que paguem tots i que equival a tres vegades la despesa sanitària anual i que es tolera un frau fiscal anual de 80.000 milions d'euros. Simplement amb aquests dos conceptes hauria diners suficients per mantenir les despeses de tots els serveis públics (sanitat, educació, pensions, dependència ...).

Perque hi ha prou diners per la sanitat i per la protecció social. Només cal voluntat política per administrar-los de forma intelligent i equitativa. A més, ara disposem d’una oportunitat d’or per pagar el sobrecost de la COVID-19: el fons MEDE.

Els 25.000 milions del MEDE per finançar la Sanitat que el Govern de Sánchez rebutja

La Unió Europea ofereix un préstec tou a deu anys a tipus gairebé zero. Encara que aquesta línia de crèdit extraordinària està oberta a tothom, en realitat s'ha dissenyat pensant a Itàlia i Espanya, els països més castigats per la pandèmia. Per al nostre país, l'oferta de la Unió Europea és un préstec a 10 anys de 24.900 milions a cost gairebé zero. Una oferta a la qual el Govern de Pedro Sánchez es podria acollir des d’ara i que estarà vigent fins al 31 de desembre de 2022. Però, de moment, el rebutja tot i que és imprescindible per la reconstrucció sanitària i social del país. Demanar-ho no és un estigma que evidenciaria debilitat financera. No ara que Espanya segueix tenint accés al mercat financer de diners a baix cost.

Això és encara més sorprenent tenint en compte que Brusselles fa una interpretació àmplia del que significa la despesa sanitària directa i indirecta. El préstec pot cobrir ara la construcció dels hospitals de campanya, però també el reforç dels hospitals existents, els salaris de metges i infermers, així com els costos socials del confinament. Per tant es poden emprar per abordar les inequitats socials agreujades per la sindèmia.

La sindèmia agreuja la distància entre rics i pobres i incrementa el nombre de ciutadans vulnerables com les persones amb una discapacitat física, mental o d'aprenentatge, o una mala salut mental, la gent gran i molt fràgils o amb discapacitat i que viuen soles, els ciutadans sense llar, la població immigrant en situació irregular o la població de minories ètniques. Els diners de la UE servirien també per ajudar a aquestes persones per justícia social i perquè és imprescindible per vèncer la sindèmia.

La bossa per salvar vides

La pobresa i la precarietat laboral afavoreixen les condicions de propagació de la COVID-19 (com també la d'altres malalties infeccioses) ja que s’associen a un pitjor estat previ de salut, major amuntegament, menor nivell cultural, més bretxa digital, menor accés a informació fiable, menys capacitat per limitar els moviments i major probabilitat d'exercir treballs de risc.

No importa com d’efectiu sigui un tractament o una vacuna protectora, una solució purament biomèdica per a la COVID-19 fracassarà.

Llevat que el Govern dissenyi polítiques i programes per revertir les profundes disparitats sociosanitàries, les nostres societats mai estaran veritablement segures enfront la COVID-19.