"El món a través de les seves presons", un recorregut per algunes de les presons més famoses i pel reflex de la vida carcerària en la literatura i el cinema

Fernando Gómez, novel·lista i col·laborador habitual de premsa, ha viatjat pels cinc continents, però no ho ha fet per visitar els monuments més emblemàtics i famosos, ni per a gaudir de paisatge paradisíacs, sinó amb l'objecte de conèixer alguns dels principals establiments penitenciaris existents, experiència que ha relatat en el llibre "el món a través dels seus presons" (Cuca de llum).

El cas és que, a través de la seva singladura, va descobrir alguns edificis amb valor arquitectònic, situats en paratges que, d'haver tingut una altra funció, resultarien agradables i, per descomptat, evoca nombrosos personatges famosos que per una o altra raó van romandre privats de llibertat . Entre ells, alguns escriptors com Cervantes, Dostoievski, el marquès de Sade -aquest, amb bona part de la seva vida entre reixes-, Verlaine, Álvaro Mutis, o Oscar Wilde, la cel·la de la presó de Reading va visitar. També recorda el reflex de la vida carcerària al cinema amb algunes pel·lícules tan famoses com "Papillón", "L'exprés de mitjanit" -el protagonista real, Billy Hayes, va reconèixer que el film havia trastocat la realitat de la presó de Imrali- o "L'home d'Alcatraz".

Algunes presons daten de segles pretèrits, com la que se suposa que va estar Jesús a Jerusalem, la Mamertina de Roma, on es diu que van romandre presos els apòstols Pere i Pau i Vercingetòrix, el castell de Sant Jordi de la Mina, a Ghana, antic lloc de concentració d'esclaus, o el palau de Lecumberri de Mèxic, avui Arxiu general de la Nació, en el qual es va recloure a Pancho Vila i Ramón Mercader, assassí de Trotski. Sense oblidar que tota una illa-continent, Austràlia, va ser repoblada amb 166.000 presos i deportats des de 1788.

Moltes presons han passat a la història precisament per la fama dels reclusos que van romandre a les seves cel·les. Així la dels Ploms de Venècia per Giacomo Casanova, les de Filadèlfia i Alcatraz per A l'Capone, l'illa del Diable per Henri Charrière i el capità Dreyfus, Robben Island per Nelson Mandela o la Catedral de Envigado a Colòmbia per Pablo Escobar.

El segle XX ha tingut sinistre acomodament en certs establiments carceraris: el castell de Erdödy, en el qual la Croàcia feixista recloure nens serbis, la presó de Hohenschönhausen, utilitzada per la Stasi per als dissidents polítics de l'Alemanya oriental, la presó de Ebrat ( Iran) en la qual la Sawak de l'Sha Reza Pahlevi tancava els enemics del règim (i que l'autor va visitar acompanyat d'un antic reclús), la de Montluc, a França, utilitzada per la Gestapo durant l'ocupació o l'escola de Tuol Sleng (Cambodja) convertida pels khmers vermells en el cruel centre S-21 de tortura i execucions (amb la increïble història del sinistre botxí Duch que, després de l'enfonsament del sagnant règim comunista, es va fer passar com amable professor en aquest mateix lloc quan va recuperar la seva antiga funció escolar).

Gómez fa també referència a la vigència que fins ahir mateix va tenir l'última pena (en molts països la segueix tenint) i recorda alguns dels botxins famosos com Bugatti, que ho va ser dels Estats Pontificis; Sansou, de França, pertanyent a una dinastia de sis generacions del mateix ofici, a què va correspondre executar a Lluís XVI, Maria Antonieta, Robespierre, Saint Just, Danton i Desmoulins; Marwood, de la Gran Bretanya, inventor de la tècnica de penjament "long drop" que pretenia ser menys lesiva per al reu; o Pierrepoint, fill i nebot de botxins, que curiosament va ser sempre contrari a la pena de mort. I recorda, per a sorpresa del lector actual, que alguns d'ells eren, al marge de la seva actuació judicial, persones de bon caràcter que intentaven passar desapercebuts. I és que "a Anglaterra, des de mitjans de segle XIX, el de botxí era un ofici molt desitjat, que es va mantenir fins que la pena capital va ser abolida en 1964 ... (i això) per l'avantatge que proporcionava poder viatjar amb totes les despeses pagats i visitar llocs desconeguts en els quals es realitzaven les execucions ".

Un univers sinistre, capaç d'avergonyir al gènere humà, que Fernando Gómez descriu molt amenament i la lectura, a més d'entretenir, convida a la reflexió.