"La veu dels retrats": una novel·la d'Aurora Villalba sobre la Barcelona de l'alta burgesia que amaga secrets inconfessables

L'Ateneu barceloní realitza uns cursos o tallers d'escriptura que tracten d'iniciar en les tècniques narratives a aquelles persones que se senten vocacionalment inclinades a l'univers literari. Em consta, perquè conec personalment a algun dels alumnes, que els ensenyaments són fonamentalment pràctiques i participatives el que permet que l'aprenentatge sigui eficaç. En aquest ambient es va capacitar com a escriptora Aurora Villalba qui va arribar una formació prèvia com a psicòloga clínica i sembla que el seu pas per la citada Escola ha donat bon resultat ja que no només ha aconseguit publicar algunes de les seves obres, sinó també obtenir un parell de premis.

En nou pas de la seva carrera literària ens dóna a conèixer "La veu dels retrats" (Llibres de seda), una novel·la de certa extensió en la que reflecteix amb bona ploma l'ambient d'una família d'alta burgesia barcelonina actual, aquest col·lectiu social fet al voltant d'una activitat empresarial reeixida que, però, pateix les conseqüències de les crisis i del canvi de paradigma econòmic hagut en els últims anys. La família Doria, amb segona residència Llafranc, a la vora de la Mediterrània, on es desenvolupa bona part de l'acció narrativa, estan formada per Valeria i Gonzalo, un matrimoni aparentment enamorat i ben avingut, dues filles, Alejandra -sumisament casada- i Emma, la inconformista, i Gonzalo, el fill enginyós, esportista, sociable i guapo, però també golf, sense que falti en aquest retaule la fidel serventa de tota la vida. En aquest ambient s'introdueix Lucía Romagosa, que ha conegut a Emma a l'escola, i queda des de gairebé l'adolescència enamorada de Gonzalo, a qui aconsegueix al cap d'algun temps i no sense feina conquerir i casar-se, encara que mai li arribi a dominar.

Villalba descriu amb vivesa les formes de vida, les relacions socials, els ambients, els convencionalismes i fins i tot els llocs pels quals es mouen aquesta gent acomodades, tant a la Costa Brava, com a Barcelona, circumstància que li dóna peu a citar locals emblemàtics d'aquesta ciutat, com alguns restaurants (Flash Flash, Tran Tram, El Trapío, El Jardí de l'Abadessa), o discoteques (Razmatazz i Up & Dow), que l'autora ha hagut de conèixer per ciència pròpia.

Tot discorre sense sobresalts i de forma es podria dir que previsible durant la meitat o més de les pàgines de la novel·la, en el desenvolupament posa l'autora particular èmfasi en la descripció de la caracterologia dels personatges, ja que per alguna cosa és psicòloga clínica. Però la veritat és que aquesta placidesa convida al lector a dubtar del punt en què Villalba situarà el nus de l'acció narrativa, que es fa esperar. Per fi apareix el conflicte que ve donat per la sobtada materialització d'un element tan clàssic com un triangle amorós de cas intuït des de molt abans, encara que en aquest cas amb connotacions complexes que derivaran en una situació punt menys que irresoluble i un final dramàtic.

"La veu dels retrats" suggereix que, darrere de la superficialitat d'una vida confortable i sense problemes i d'unes relacions socials i familiars formalment ben avingudes, poden niar passions ocultes i secrets inconfessables capaços de trastornar, i fins i tot de posar en perill les vides.