diumenge, 17 de gener de 2021

A la recerca de la ruta perduda

Miquel Escudero

El primer president de Societat Civil Catalana, l'entitat constitucionalista fundada el 2014 i guardonada pel Parlament Europeu, va ser Josep Ramon Bosch. Fa poc que ha publicat 'Catalunya, la falsa ruta' (Deusto), un llibre que exhibeix minuciosos coneixements històrics i que proposa més Espanya a Catalunya i més Catalunya a Espanya. Món Bosch (com és anomenat pels seus amics i afins) és empresari i té una llicenciatura en Història, ara s'ha embarcat en un nou projecte polític, la refundació de la vella Lliga. Apel·la a un hispanisme catalanista i al catalanisme històric que no és nacionalista ni, per tant, diu, separatista. Especialment, reivindica la figura de Cambó.

Josep Ramon Bosch SCC


Josep Ramon Bosch assenyala que no hi ha problema català, sinó un problema separatista. És conscient que no té solució a curt termini, ja que estem enmig d'una decadència social evident, immersos en un clima d'asfíxia i confrontació que tot ho amara. A més, no menys de deu mil persones -recalca- caminen dedicades a temps complet a treballar per la secessió. Amb grans inversions publicitàries, s'ha establert un relat d'afectes lligat a una ideologia de ressentiment contra el espanyol, el supremacisme. Des del poder, s'han promogut greuges (inventats o exagerats), s'ha regat a consciència la tergiversació històrica i amb ella la llavor de la discòrdia i l'odi. S'ha expandit un llenguatge que controla ments i emocions, d'aquesta manera s'ha desembocat en una oberta i descarada agitació i propaganda efectuada des de les autoritats legals. De manera contradictòria, s'ha demanat la desobediència cap a altres autoritats i s'ha permès l'assetjament als 'adversaris'.


No es tracta de resistir aquests embats sinó de vèncer. Bosch pensa que es pot derrotar la bogeria secessionista. Es necessita temps, amor i pedagogia, revisar els plantejaments seguits fins a la data i tenir voluntat i encert per generar il·lusió.


Atès que "l'objectiu és configurar una nova hegemonia cultural a Catalunya, plural i oberta, orgullosa de la catalanitat i netament compromesa amb la idea d'Espanya", cal aglutinar diferents sensibilitats al voltant i no enrocar-se en rígids blocs. Es tracta de buscar consensos i gestionar els conflictes socials.


Què penso jo? Quan una banda, la separatista, s'ha tirat a la muntanya sense sortir dels despatxos oficials i del control dels diners públics, és hipòcrita exigir diàleg i denunciar blocs. No obstant això, tots tenim responsabilitat i obligació de no atiar la discòrdia, l'odi i els enfrontaments. És innegable que es miri per on es miri, la situació està molt deteriorada. Es tractaria de posar rumb a una ruta perduda i recuperar-la per a la convivència, el progrés i la raó. Mai cal cansar-se de raonar; i fer-ho bé, és clar, sense fer trampes, integrant totes les variables amb intel·ligència, magnanimitat i disposats a corregir errors. I cal fomentar la personalitat, no l'afany de protagonisme.


Entre els constitucionalistes hi ha molts egos ansiosos, hi ha ofuscació i incapacitat per unir els esforços necessaris. Els podemitas estan fora i tenen als independentistes com a socis preferents. I les adreces del PSC i del PSOE no són de fiar, tenen a ERC com a referència (quan no a Bildu, també a Navarra). Si bé, el PSC ha aixoplugat als democristians de l'extinta UDC.


No enyoro el catalanisme polític, i no crec equivocar-me si dic que no té futur. Al meu parer, el paradigma a seguir és el de la ciutadania no el dels drets històrics dels territoris, com pretén l'establishment. El progrés real reclama interculturalitat dinàmica, no accepta motlles identitaris ni imposicions del que s'hagi de creure, dir o semblar ser. Requereix plantejar i preveure problemes amb rigorós sentit crític i sense falques ideològiques.


Els meus simpaties estan pel liberalisme progressista i fa anys que es decanten pel projecte de Cs, que no és antisocialista ni sospira per ser centredreta, ni es reconeix en el cabdillisme que va acabar traçant Rivera, amb desdeny absolut per als seus companys. Encara veig a aquest projecte torpedinat des de dins per un caciquisme que no cella. Mai he militat en aquest partit ni penso fer-ho. No obstant això, ara per ara no puc apartar el meu interès per ell perquè es reprengui el camí per la igualtat i la llibertat. L'esperança és l'últim a perdre.


Josep Ramon Bosch inclou en el seu llibre dades i anècdotes interessants i amb prou feines conegudes entre nosaltres. Conclouré amb una frase que ell recull de Valentí Almirall, autor de 'Lo Catalanisme' i republicà federal de finals de segle XIX: "Mai hem entonat ni entonarem Els segadors, ni farem servir el menyspreu per als fills de cap de les regions d'Espanya" .

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH