Compartir pis amb més de 40 anys: el sensellarisme ocult rere els desorbitats preus de lloguer a Barcelona

 

Que molts joves barcelonins no poden independitzar-se perquè els preus del lloguer a la ciutat són cada vegada més alts és una realitat coneguda, però no ho és tant el fet que moltes persones adultes i amb família han de compartir pisos o viure en "infrahabitatges" perquè no es poden permetre pagar un lloguer d'un habitatge sencer.  L'any 2019, el lloguer d'habitacions es va encarir un 2,9% a la ciutat de Barcelona, una xifra que continua amb la tendència a l'alta dels últims anys. 

L'increment de preus ha provocat que molts adults, tant sols com amb famílies, hagin de compartir pis o llogar únicament una habitació. Aquesta és realitat que la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà i Planas, califica com a "sensellarisme ocult" en el seu últim informe, 'L'habitatge compartit a Barcelona', elaborat juntament amb la Càtedra Unesco d'Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili. 

En el nou estudi, la Síndica denuncia que moltes famílies i individus es veuen abocats a conviure amb altres famílies o persones en una vivenda, a viure en infrahabitatges en males condicions o fins i tot a ocupar vivendes privades o públiques, mentre les administracions no són capaces d'oferir una solució. El perfil de les persones que s’adrecen a la Sindicatura de Greuges explicant que viuen en habitacions sol ser  el de famílies monoparentals, persones immigrants i persones joves, entre altres. A aquests grups s’afegeixen persones soles, normalment majors de 50 anys, que cobren una pensió o prestació i que per diversos motius no s’incorporaran de nou al mercat laboral. Segons l'estudi, "fa molts anys que viuen en habitacions de manera més o menys estable, però en la major part dels casos amb canvis continus per problemes de convivència".

Per fer front a la situació, Vilà demana una "diagnosi"per identificar les situacions d'exclusió residencial de Barcelona i poder crear polítiques que "dignifiquin" la vida dels usuaris. 

Sense dades

La Síndica destaca que Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya per compartir habitatge. A més, posa énfasi en la manca de dades, especialment en el cas del "sensellarisme ocult", que es produeix en els casos en què les persones viuen en habitatges inadequats o insegurs. Tot i que l'estudi és anterior a la pandemia, la crisi provocada per la covid-19 ha fet augmentar la demanda d'habitatge compartit, fet que corroboren les queixes dels ciutadans a la institució. 

L'estudi conclou que "si l’habitatge de què disposen les persones ho és de manera temporal i insegura, fet que no permet programar a mitjà i llarg termini les necessitats personals i familiars, o les persones es veuen obligades a realitzar un esforç econòmic desproporcionat, podem dir que no està garantit el dret a l’habitatge digne". I a més, des de la institució assenyalen que no disposar d'un habitatge digne comporta uns efectes psico-socials "més profunds", com l'impediment de realitzar-se com a persona, o la impossibilitat d'accés a la cultura i la feina.

Respostes eficients

L’Observatori Metropolità de l’Habitatge va concloure que les llars de lloguer són les que destinen un percentatge més alt dels seus ingressos en pagar les rendes, un 43,5%. El 2018, una familia que cobri uns 26.000 euros anuals havia de destinar un 41,2% dels seus ingressos a pagar un lloguer mitjà. En les llars on les remuneracions augmentaven a 36.000 euros, la quota destinada al lloguer baixava fins al 30%.

Per pal·liar aquesta situació, Vilà demana la creació d'una bossa d'habitatge públic que cobreixi la necessitat real que hi ha a la ciutat. La proposta de l'entitat és disposar d'un 15% d'habitatges a Barcelona que siguin de primera residència abans del 2027. 

Coneixedora que la proposta és difícil d'assolir, la Síndica de Greuges demana que les polítiques socials d'habitatge siguin una prioritat i que es planifiquin des del Consorci d'Habitatge de Barcelona. 

La situació actual, en què molts pisos turístics han abaixat el preu i es lloguen als ciutadans de Barcelona, tampoc ha ajudat a que l'habitatge sigui més accessible, ja que les condicions econòmiques de les persones que es troben en aquesta situació també han empitjorat durant la pandèmia.