Coliseum: Carlos Latre a "One man show"

 

Ha calgut esperar un mes per poder tornar a veure a Carlos Latre, que tenia la seva reaparició anunciada al Coliseum a principis de novembre, però va haver de fer un parèntesi a conseqüència de les mesures de confinament. No és estrany que la seva reaparició amb l'espectacle "One man show" al Teatre Coliseum suscités justificada atenció i enorme entusiasme.

Els monologuistes opten generalment, per locals d'aforament mitjà o preferiblement reduït amb l'objectiu de no perdre en la immensitat de la boca d'escenari i d'aconseguir un millor contacte amb el públic. Cal tenir, doncs, molt valor per assumir l'aposta de fer-ho en un escenari tan gran i davant d'un pati de butaques tan enorme com el d'aquest local. He de confessar que tenia veritable curiositat per comprovar com es desenvolupava Latre interpretant un monòleg en semblant espai, però la veritat és que des d'un bon principi vaig advertir que la immensitat no li feia por. Bé és cert que l'acompanyaven alguns elements escenogràfics, el més important de tots una pantalla en la qual es projectava un audiovisual que subratllava cadascuna de les escenes de la seva actuació i no va faltar fins i tot un espectacular final amb elements pirotècnics.

Amb aquests senzills vímets i l'ajuda de dos col·laboradors que li anaven entregant o recollint els elements definitoris de la identitat de cada personatge, Latre va embastar al llarg de gairebé hora i mitja un espectacle trepidant en què va fer tota mena d'imitacions de famosos. Les seves transformacions successives tenen gairebé sempre lloc al mateix escenari, a la vista del públic, a vegades amb l'únic recurs de posar-se d'esquena durant alguns segons, per reaparèixer immediatament convertit en un altre personatge que els espectadors ràpidament reconeixen de cas més pel to de veu i per la gestualitat que pels elements de caracterització que utilitza, sempre parvos.

La versatilitat de Latre és digna d'admiració i la seva capacitat per trobar el to irònic, humorístic, de vegades un punt llengut, però mai ofensiu, resulta extraordinària. La riallada, el riure i de vegades el somriure flueixen amb espontaneïtat entre el respectable, que celebra cadascuna de les escenes amb sonors aplaudiments.

Dit tot això vam arribar a la conclusió que el Coliseum no va ser capaç de "menjar-se" en la seva immensitat a Carlos Latre, sinó que va ser aquest qui "va digerir" sense dificultats l'espai i va dominar amb desimboltura i saviesa en un dels més bonics teatres de Barcelona.