"Afganistan. La guerra enquistada ": la guerra explicada amb un periodista des del front

S'ha dit que la professió de periodista era la segona més perillosa de el món després de la pilot d'aviació militar. A jutjar pel testimoni de Jorge Melgarejo a "Afganistan. La guerra enquistada "(Laertes) hauria d'ocupar el primer lloc. Déu n'hi do la peripècia viscuda per aquest intrèpid informador que va creuar il·legalment fins a trenta vegades la frontera del Pakistan amb l'Afganistan a partir de 1983 i va romandre 25 anys en aquest país castigat per les guerres.

Ho he llegit amb la natural curiositat que, en aquest cas, estava augmentada perquè, d'alguna manera, jo vaig viure aquella estranya situació des de l'altre costat de les batalles. En efecte, mentre ell estava amb els mujahidins, el govern procomunista, en plana campanya de rentat d'imatge, em va convidar a assistir al juny de 1987 a un congrés de periodistes de països no alineats que es va celebrar a Kabul. Vaig conèixer el llavors president Najibulah (per Melgarejo "el més sòrdid i nefast personatge", que anys més tard va acabar els seus dies segrestat pels mujahidins de la seu de l'ONU, arrossegat per la capital i penjat d'un fanal) i vaig viure la paranoia de haver de romandre tancat amb els altres congressistes a l'Hotel Intercontinental per l'absoluta falta de seguretat que hi havia a la ciutat tot i la presència dels soviètics.

No hi ha dubte que Melgarejo és un periodista audaç que ha viscut aquelles conteses (contra els soviètics, primer i dels talibans contra les restes de el règim posterior seguidament) que van suposar la pèrdua de la vida de 1'3 milions d'afganesos i de més de 35.000 soviètics. Tot això en un país certament singular en què "la religió ocupa un aspecte fonamental de la vida" i els homes són summament hospitalaris, xarlatans i fins i tot divertits, però alhora posseïts per la idea de l'honor, cruels, venjatius contra qui els ofèn i capaços d'un odi visceral cap a qualsevol invasor. També va comprovar la versatilitat dels seus adhesions, de manera que podien canviar de bàndol -principalment els caps tribals importants- amb molta facilitat. En aquest context es va moure i va viure com els mateixos mujahidins, rebent d'ells l'imprescindible suport, a al punt que, en alguna ocasió, van atacar de dia -fent una excepció a la seva estratègia nocturna- per facilitar-li que pogués fer fotos.

Va conèixer la complexa realitat tribal (paixtus, tadjiks, hazaras, aimak, uzbeks, turconamos i altres ètnies menors; sunnites uns, xiïtes altres), va comprovar com operaven els insurgents, transportant armament pesat i sofisticat a lloms de mules, va observar la forma en que el govern reclutava poc més que adolescents desmotivats que desertaven a la primera oportunitat, va contemplar els indiscriminats bombardejos soviètics contra els civils dels llogarets -de fet l'aire i, en el millor dels casos, les ciutats, va ser l'únic van arribar a dominar -, es va sorprendre del lliure trànsit de tota mena d'armes, es va compadir la inhumana situació dels campaments de refugiats (a sis milions!) al Pakistan, i va constatar la responsabilitat que va tenir aquest país en la implantació de el règim talibà.

Per tot això va haver de sotmetre a innombrables perills: creuar un riu a bord d'un calaix penjat d'un cable d'acer, caminar en aigua congelada que li arribava a la cintura, travessar senders plens de mines, pujar muntanyes, sense aigua ni aliments, patir disenteria i malària, resistir bombardejos i, en fi, tota mena d'incomoditats i privacions, a més de convertir-se en moneda de canvi per als governamentals. "El periodista capturat -diu- era conduït i presentat als mitjans de comunicació com un espia ... un cop finalitzada la utilització del periodista es realitzava un judici sense cap garantia, després del qual el mateix resultava condemnat a penes desproporcionades en relació amb el supòsit delicte comès ... Començaven llavors les negociacions entre els governs; el règim, presumint d'una magnanimitat i una flexibilitat fictícies, acabava cedint i en una operació de rentat d'imatge alliberava el periodista. (Però) en la nova situació ja no quedava lloc per aspirar a la més mínima possibilitat de salvació creada al voltant de el muntatge publicitari. Entre els pocs periodistes de la zona es va filtrar l'ordre que assenyalava la imperiosa necessitat de no capturar vius. El gran èxit que significava la seva captura havia deixat de tenir l'efectivitat desitjada i resultava infinitament més fàcil justificar la seva mort d'assumir el pes molest de mantenir a la presó a un personatge que despertava la solidaritat i les expectatives internacionals".

Incansable en la seva vagabunderia professional, va acabar al Sudan i encara que no va poder entrevistar, com desitjava al terrorista Carlos, sí que va poder fer-ho a dos protectors de Bin Laden: el nefast president Omar al Bachir i el dirigent islàmic Al Turabi i sentir com aquest últim li advertia : "Trigarem mil anys, però tard o d'hora islamitzarem el món ...".