"Quan les muntanyes caminin": la guerra civil espanyola vista per un marroquí

Cada un dels dos exèrcits que van intervenir en la guerra civil espanyola van disposar de l'ajuda de combatents estrangers. Els republicans, de les Brigades Internacionals i els nacionals, d'alemanys i italians i, sobretot de musulmans reclutats bé a la zona de protectorat espanyol del Marroc, bé en els territoris de l'Àfrica Occidental. Aquesta última aportació va ser molt nombrosa i en bona mesura contradictòria en els seus propis termes. En efecte, molts dels que en la dècada anterior havien combatut contra Espanya, ara els feien en el propi territori metropolità i en favor d'un dels contendents en lliça; però a més i sent de religió islàmica, van lluitar en favor dels que estaven fortament compromesos amb el catolicisme.

Aquesta participació principalment marroquina ha merescut nombrosos estudis, però, per contra, ha donat lloc a una molt parva narrativa. Ve a esmenar aquesta mancança Youssef El Maimouni amb la seva novel·la "Quan les muntanyes caminin" (Rocaeditorial) en la qual l'autor planteja una interessant hipòtesi: el relat de l'experiència combativa d'un voluntari marroquí de religió musulmana que es filia en l'Exèrcit Nacional mogut, com tants altres, en uns temps de carestia i pobresa, per raons de caràcter econòmic.

Vol l'autor situar el protagonista en una família lligada indirectament amb un personatge real, el llavors comandant Mizzian, oficial marroquina que va pertànyer a l'Exèrcit espanyol en el qual va arribar a ser general. Mizzian hauria protegit al germà de Yusuf, enrolat abans que aquest en la mateixa guerra civil i caigut heroicament al front. El nostre personatge vol seguir el seu exemple, encara que la seva dosi d'heroisme és manifestament menor, per no dir inexistent. Traslladat a territori peninsular, sobreviu amb prou feines -la qual cosa ja és molt, vist el que li passa a la majoria dels seus companys i amics-, encara que la seva escassa i sospitosa combativitat li redueix finalment el vil ofici de enterramorts. El Maimouni fa que el protagonista segueixi l'itinerari dels nacionals en la seva ruta des del sud fins al cèrcol de Madrid i, encara que no esmenta noms concrets de ciutats, és fàcil endevinar el seu pas per Badajoz o Toledo.

El major interès d'aquesta novel·la rau en l'esforç del seu autor per tractar de relatar aquella guerra des del punt de vista d'un marroquí a què li costa entendre aquest enfrontament entre germans. Càrrega molt les tintes en la violència del conflicte, particularment en les seves conseqüències sobre la població civil i aquest sentit no estalvia detalls truculents dels que no es lliuren els seus propis connacionals, particularment depredadors dels béns aliens i entesos en la violació de dones indefenses, encara que en aquests combats Iussef resulta, com cal suposar, si no el valent, sí al menys el "bo" de la història.

Hi ha, de cas, alguns aspectes poc creïbles, com la troballa casual d'un soldat enemic pertanyent a les Brigades Internacionals amb el qual Yusef i el seu company, en comptes de liquidar sense més, entaulen una relació amistosa a punt d'ajudar a retrobar el camí de seva pròpia gent. Però com en definitiva "Quan les muntanyes caminin" és una novel·la, l'autor disposa de plena llibertat per fabular sense limitacions.

No hi falta alguna nota sentimental, tot i que molt poc persistent, com l'interès de Yusef per la seva cunyada vídua, Asma, en tot cas, no és aquest aspecte el més rellevant d'una trama el principal fil conductor rau en la peripècia bèl·lica, això sí , des d'una visió pretesament diferent a l'habitual.