dimecres, 14 de abril de 2021

"Ferides": un drama familiar amb connotacions polítiques

|

Teatre Gaudu00ed Ferides



La cartellera teatral barcelonina ha canviat de signe. Ara mateix, per descomptat, per causa de la pandèmia. Però de fet ja feia força temps en què es detectava un evident canvi en les preferències de el públic. Antany era ben palpable una omnipresència de títols emmarcables clarament dins el gènere dramàtic i fins i tot de la tragèdia, amb molt missatge subliminal o exprés. Però últimament ens hem tornat més desacomplexats i preferim gaudir amb obres lleugeres. La comèdia ha ocupat, per tant, el lloc preferent de què va estar injustament desterrada. Malgrat això, de tant en tant és possible comprovar que el teatre dramàtic resisteix, la qual cosa constitueix també un fet positiu perquè la veritat és que una oferta ben equilibrada ha de ser com la dels supermercats, és a dir, ha de tenir de tot per satisfer els gustos de cadascú.


En aquest ordre de coses, el Teatre Gaudí, seu privilegiada d'espectacles musicals de petit format, ha optat ara mateix per la serietat i presenta "Ferides" de Frank Bayer. És, innecessari dir-ho, un drama que no sabríem si qualificar-lo de familiar amb connotacions polítiques o polític en un context familiar. Tot es desenvolupa en l'àmbit de tres personatges consanguinis: mare -el pare desapareix aviat-, fill i filla, emigrada aquesta última a l'estranger durant postfranquisme per fugir de la repressió, però que torna quan van a celebrar-se les primeres eleccions generals democràtiques i cada qual ha d'escollir a qui va a votar (la mare informa que ho farà en favor de "el guapo", ja saben a qui es refereix).


Diu Bayer que "els grans canvis històrics i concretament les dictadures, provoquen que la història global d'un país canviï i això té influències en la dimensió personal, en els petits relats anònims de cada un. Això és el que intenta plasmar l'obra, històries individuals o familiars que són extrapolables als relats col·lectius d'un país ". Per tant "és un relat de secrets i mentides, però també d'amor, perdó i de sacrifici personal. Volem que el públic surti remogut, però l'obra també té tocs d'humor per evidenciar que en qualsevol drama també cal riure".


L'estructura quadrangular de la sala gran del Gaudí, amb l'espai escènic situat al centre, permet planificar acció dramàtica que té el seu origen des dels quatre angles i convergeix al centre on els elements escenogràfics són mínims. Laura Porta i Xavier Mercadé doblen en algun moment els seus papers segons el moment històric de què es tracti, i amb ells Mònica Pardo en funció de materfamílies, tots ells dirigits per Núria Florensa i Ricard Martí. La utilització d'unes pantalles permet enriquir el relat escènic amb imatges de documentals que contextualitzen en cada moment l'acció.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH