"El desastre d'Annual": una derrota que va canviar la història espanyola del segle XX

La "guerra del Marroc" va ser un llarg procés que va costar sang, suor i llàgrimes, a més de molts diners i que va canviar la història d'Espanya al llarg de segle XX. Sense ella no hi hagués hagut cop d'Estat militar el 1923 i tot el que va seguir després. Doncs bé, en aquesta guerra hi va haver un fet cabdal que va ser la pèrdua de la posició d'Annual, tema àmpliament estudiat pels historiadors que analitza de nou amb profusió de dades Gerardo Muñoz Lorente a "El desastre d'Annual" (Almuzara)

L'autor recorda que aquella tessitura es van donar una sèrie de fets desfavorables. El primer, la rivalitat entre dos alts comandaments, els generals Fernández Silvestre, cap de la circumscripció de Melilla i Berenguer, alt comissari del protectorat espanyol al Marroc; el primer, partidari d'una ocupació ràpida i contundent del Rif des de Melilla, mentre que el segon proposava abans assegurar l'ocupació de Yebala i utilitzar una estratègia més esglaonada i mesurada. Silvestre havia, a més, establert una sèrie de llocs avançats i disseminats, poc dotats d'armes i vitualles i separats entre si. D'altra banda, s'havien rebutjat els reiterats intents de negociació dels insurrectes, en particular d'Abdelkrim, que havia estat amb anterioritat funcionari al servei d'Espanya. I, en fi, en res ajudava la inestabilitat política nacional que va afectar molt directament a l'estratègia bèl·lica a al punt que entre 1917 i 1923 hi va haver fins a quinze ministres de la Guerra.

L'anàlisi d'aquella derrota ha posat l'accent en l'errònia estratègia seguida per Silvestre que va quedar possiblement encegat per uns primers èxits -Preses d'Abarrán i Igueriben- fet i fet contraproduents. L'ocupació de Sidi Dris confabular contra els espanyols a moltes cabiles rifenyes, indignades més encara després dels bombardejos dels aduares de Tafersit. Quan Silvestre va arribar a Annual i es va trobar envoltat pels rifenys, va dubtar entre ordenar una retirada en direcció a Melilla que resultava fart perillosa i que, quan es va decidir, era ja tardana, de manera que "la columna va sortir del campament de manera caòtica i víctima del pànic ". Es calcula que hi va haver entre 12.214 i 13.363 baixes espanyoles -entre elles el propi Silvestre, les restes del no van ser mai trobats-, encara que Muñoz puntualitza que "la majoria de les morts entre els fugits no es va produir per ferides, sinó per la calor, la set, la set i el cansament i per anar-aixafant els uns als altres ". A sobre, en conèixer-se la pèrdua d'Annual totes les cabiles es van sumar a la insurrecció contra els espanyols menys la de Ben Sicar, que va romandre fidel.

La pregunta és per què els rifenys no van aprofitar la circumstància per conquerir Melilla, que estava desarmada. Muñoz indica que va ser per no alarmar a les potències estrangeres i perquè Abdelkrim va voler evitar saquejos i violacions. "Aspirem a que se'ns consideri un poble digne i no una tribu de salvatges" va dir, segons el seu germà. La ciutat va ser, fet i fet, salvada per l'arribada de reforços des de la zona occidental del protectorat, especialment de la Legió. Malgrat això "l'avanç de l'exèrcit espanyol pel Rif, la reconquesta en paraules del general Berenguer, va tenir un elevat cost en vides de soldats de reemplaçament, molts dels quals no tenien amb prou feines instrucció militar". Tan amarga situació va quedar enfosquida a Espanya per la censura, amb un resultat de vegades indesitjat perquè "va propiciar que la premsa sensacionalista optés moltes vegades per publicar rumors no confirmats i històries truculentes de dubtosa veracitat". Aquest desastre va donar lloc al fet que s'incoés, a instàncies del vescomte d'Eza, titular de Guerra, el famós expedient Picasso per depurar responsabilitats, amb el resultat del processament de 39 oficials per Annual i 37 a resultes de l'esmentada investigació.

El tractat de Madrid de 25 de juliol de 1925 entre Espanya i França va possibilitar l'actuació conjunta de les dues potències i el desembarcament d'Alhucemas, amb la subsegüent submissió de tota la zona i la deportació d'Abdelkrim, que mai va tornar al Marroc, ni tan sols després de la seva independència.

Muñoz amaneix el relat de les batalles amb la inserció de notes biogràfiques dels personatges més destacats que van participar en elles, destacant l'heroisme de molts dels combatents. I conclou que "la campanya del Rif (1921-1927) va ser una guerra convencional en què l'ús de gasos tòxic no va influir decisivament en el resultat final (i que) els bombardejos de l'artilleria i l'aviació espanyola no van ser indiscriminats, sinó limitats i selectius".