Escalfament global: Avança la desforestació en terres d'indígenes

De les 962 hectàrees de bosc talades pels madederos de terres l'any passat, 919 van ser destruïdes entre agost i desembre de l'any passat. L'extensió, equival a gairebé mil camps de futbol, ocorre dins d'un espai legalment definit pel govern federal i identificat per la Fundació Nacional Indígena (Funai), des de 1985, com d'ús restringit per als no indígenes, per la qual cosa ha d'estar intacte.

Al gener, un mes de pluja i teòricament de més dificultat perquè els invasors actuessin, la serra mecànica no cessava, i el bosc de Piripkura va tenir altres 375 hectàrees devastades, 90% de tota la desforestació verificada entre els 15 territoris amb indígenes aïllats monitoritzats per l'Institut Socioambiental (ISA).

El segueixen en el rànquing les Terres Indígenes de Araribóia, en Maranhão, i Uru-Eu-Wau-Wau, a Rondônia, amb 375 i 294 hectàrees talades, respectivament. Tots dos tenen una forta presència de miners i fusters.

L'ordenança Funai que restringeix la presència de no indígenes en l'àrea s'ha de renovar cada tres anys; la propera actualització hauria de tenir lloc al setembre. No obstant això, per als pobles indígenes, aquest document es considera un instrument fràgil per a contenir l'avanç dels madederos. Tal lentitud per avançar en els estudis de reconeixement genera inseguretat jurídica en el procés, el que facilita l'acció dels delinqüents, que s'aprofiten de la no regularització de la terra. En total, Piripkura ja ha perdut el 4,65% del seu bosc original.

Al documental "Piripkura", estrenat el 2017 pels directors Mariana Oliva, Bruno Jordi i Renata Terra, la Terra Indígena Piripkura va cobrar protagonisme després que es confirmés la presència d'indígenes aïllats a la regió; van ser els últims tres supervivents de al menys dues matances liderades per fusters en la dècada de 1980. Tio i Sobrinho, Pakui i Tamandua segueixen als nòmades pel bosc i es mouen a través d'un dens bosc, entre els límits dels municipis de Colniza, Rondolândia i Aripuanã, distants voltant a mil quilòmetres de la capital, Cuiabá.

La germana de Pakui, Rita, va aconseguir escapar de la primera massacre quan era nena. Al documental, diu que els seus familiars, inclosos els nens, haurien estat decapitats pels invasors. Després de la mort del seu marit, Rita va decidir deixar el grup i anar-se'n a una finca de la regió.

En el documental, ella, que parla una mica de portuguès, diu que quan va decidir deixar el grup encara quedaven entre 15 i 20 integrants, però una expedició realitzada per Funai el 1989 només va trobar a Pakui i Tamandua; la resta hauria mort en una segona massacre. Rita viu avui al poble de Karipuna, a Rondônia.

Pakui i Tamàndua han passat les últimes tres dècades sols, amagats dels acaparadors de terres i fusters enmig de la selva amazònica, amb només un matxet, una destral i una torxa. En 2018, Tamandua i Pakui van necessitar tractament mèdic, però després van tornar a bosc.

Sovint s'ha vist a Pakui prop de la base de el Front de Protecció nai. La confirmació que ell i Tamandua estan vius assegura la renovació de l'ordenança.