Condal: Joan Pera o la resurrecció de l'astracanada

|

Teatre Joan Pera


En aquests temps difícils en què tots estem amb l'ai al cor per si ens agafa la bestiola abans que ens vacunin, necessitem riure i ningú millor per aconseguir-ho des de l'escenari que Joan Pera, un actor de sobrades dots i de reconeguda capacitat per connectar amb el públic des del primer moment. Ha reaparegut al Teatre Condal amb una obra titulada "uns quants neixen estrellats" en què, sota la direcció d'Enric Llort, comparteix funció amb David Olivares.


Què és "uns quants neixen estrellats? Certament un text per al lluïment de la seva protagonista, que fa gala de la seva vis còmica interpretant alternativament uns monòlegs seguits dels corresponents diàlegs amb Olivares que, en un exercici de successiu transformisme, exerceix de cavaller o es transvesteix i transforma en senyora amb una caracterització que afavoreix el caire còmic de les seves diferents personatges. L'eix de l'acció dramàtica és, en tot cas, Pera que encarna la figura de la clàssica mala sort, l'individu condemnat a patir una permanent mala sort que es projecta sobre els que l'envolten. Pera l'executa amb la seva tradicional vestimenta d'ingenu despistat i amb aquella expressió basada en frases entretallades i paraules atropellades que tant fa gaudir als seus incondicionals.


Quant vam veure el desenvolupament de la funció vam pensar que li hagués complagut al senyor Pedro Muñoz Seca, feliç conreador del gènere de l'astracanada, un tipus de comèdia l'únic objectiu és provocar el riure i tot a costa de la inversemblança dels plantejaments argumentals . I és que, en efecte, "uns quants neixen estrellats" pot ser englobat sense por en aquest gènere ja que compleix pràcticament amb tots els seus requisits.


No cal demanar peres a l'om: el teatre, com moltes altres activitats de la vida cultural, està passant uns moments dificilíssims i aixecar el teló suposa un esforç gegantí. Cal possibilitar que, amb un aforament reduït, la gent acudeixi i gaudi. I per a això cal estalviar despeses, com és el cas: dos intèrprets i una escenografia espartana (taula de despatx, dues butaques, una gandula, un gerro i una porta, res més) És clar que perquè tot surti bé cal comptar amb algú que tingui molt de ganxo i Joan Pera (que, per cert, dedica una al·lusió afectuosa al seu antic i ja desaparegut partenaire Paco Morán) el té. Bona prova d'això és que el públic no para de riure en gairebé cap moment de la funció. Objectiu complert.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH