"Vals negre": l'emperadriu Sissi, reinterpretada per Ana María Moix

Pocs personatges històrics femenins han merescut tanta atenció com l'emperadriu Elisabeth d'Àustria-Hongria, coneguda gràcies al cinema com Sissi. El seu inesperat idil·li amb el seu cosí, l'emperador Francesc Josep I, a què en realitat s'havia destinat a la seva germana gran Elena, el difícil trànsit des de la desacomplexada família del seu pare Maximiliano de Baviera a la encotillada cort de Viena, el seu desinterès per la pompa i el boato, la seva afecció pel regne d'Hongria, que se sentia postergat en l'imperi, la seva afició per l'esport i els viatges i, en fi, el seu tràgic final, van fer d'ella un personatge predilecte per part de tota mena de autors per biografiar la seva peripècia o per fabular entorn d'ella i escriure versions novel·lades. Ana María Moix no va poder resistir-se a tal temptació i va dedicar a Elisabeth / Sissi seva novel·la "Vals negre" la primera edició va aparèixer fa més de tres dècades, però que reedita ara Circe.

En un tema tan trillat com aquest, Moix va saber apostar per l'originalitat i reconstruir el periple vital d'aquella dona emblemàtica no una manera convencional, seguint un itinerari cronològic a través d'una única veu, sinó que va optar per diversificar el relat utilitzant per a això veus diferents de persones que la van poder envoltar i contemplar amb ulls diferents. Així fa que sigui un segon secretari de l'Ambaixada belga qui, en funcions d'amanuense vicari del seu cap, el representant de Brussel·les a Viena, escriviu les cartes d'aquest a la seva mare en la qual explica les raons, les peripècies i xafarderies del que passa i la capital imperial, amb especial interès per a vida pública i privada dels emperadors. També utilitza per a això al príncep Meyer, al favorit de l'arxiduc Lluís Víctor, cunyat d'Elisabeth, a la perruquera de l'emperadriu Fannny Angerer, que passa diverses hores diàries amb la seva egrègia clienta, a la lectora i dama de companyia, l'hongaresa Anada Ferenczy , a qui atribueix l'interès de la seva senyora per aquest país, a la seva amiga íntima, Maria Festetic, també hongaresa, o a l'escriptor grec Constantino Cristomanos.

Per Moix l'emperador resulta ser un home certament enamorat, però incapaç de despertar la passió en la seva dona, a la qual, però, tracta de complaure en tot i li agraeix, sens dubte, la seva mediació per promoure mesures favorables a la població de l' imperi i per afavorir a Hongria, per al qual l'emperadriu es va convertir en valuosa valedora. Francisco José queda reflectit com un governant autòcrata, però alhora com una persona considerada amb els altres, inclòs amb el personal subaltern al seu servei. Sissi, per la seva banda, es revela com la dona combativa que ja coneixíem, que va haver de lluitar contra el paper subsidiari i merament protocol·lari que li pretenia adjudicar la seva tia i sogra, la temible arxiduquessa Sofia, i se sentia desgraciada en l'ambient cortesà de Viena i feliç en la seva Possenhofen natal o en Hongria, a on anava amb qualsevol excusa per acabar marxant després encara més lluny (Itàlia, Madeira, Grècia) Curiosament Moix no dóna especial rellevància a la relació que va poder haver entre l'emperadriu i el comte Gyula Andrassy, capdavanter de l'autonomia hongaresa, la amistosa relació amb Sissi va donar pàbul a calúmnies que es van revelar injustificades i a què cita molt de passada.

Però sens dubte per Moix el personatge que queda millor parat és el pare de l'emperadriu, el duc Maximiliano de Baviera, amic de la vida camperola, dels amiguets i de les gresques, desenganxat de formalitats i pare d'una família en la qual la relació entre tots els seus components no tenia les rigideses que al segle XIX es presumien entre gents de la seva nissaga. És, sens dubte, el més simpàtic de "Vals negre", una novel·la que es llegeix amb gust fins i tot pels que han satisfet fins a la sacietat la seva curiositat per la més famosa -des del punt de vista de cinema i de les llegendes- de les emperadrius de la dinastia dels Habsburg.