La lluita sindical està en perill a Espanya: la història d'un funeral anunciat

Manifestació de l'1 de maig de 2019 @ep

El moviment sindical està en les seves hores més baixes. "Tot i que la bretxa existent entre la sindicalització dels treballadors joves i grans no és nova, la xifra de persones joves que han accedit a un sindicat ha retrocedit en els últims anys en la majoria dels països europeus. L'edat mitjana dels afiliats està creixent i supera la dels treballadors assalariats en general", relata la Fundació Primer de maig a l'informe 'Un futur ombrívol: l'afiliació sindical a Europa des de l'any 2000'.

FUNDACIÓ PRIMER DE MAIG

Segons el gràfic, l'afiliació en aquests vint països --incloent Espanya - va passar de 40,2 milions el 2000 a 36,1 milions el 2016. És a dir, es va contreure una taxa mitjana del -0,7% anual en el conjunt de el període, però amb un retrocés lleugerament superior del- 0,8% en els anys més recents.

Al mirar país per país, es pot observar que Espanya és dels Estats on el moviment sindical ha patit una major caiguda  --comparant el període 2000-2009 amb el de 2010-2017--. La major caiguda es registra a Eslovènia (-7,6%), seguit d'altres dos països d'ECO, Estònia (-6,0%) i Eslovàquia (-4,9%). La taxa també s'acosta al cinc per cent a Portugal (-4,8%). Segueixen Croàcia (-4,0%), República Txeca (-3,6%), Espanya (-3,6%), Letònia (-3,3%), Lituània (-3,2%), Xipre ( -2,6%), Irlanda (-2,5%), Bulgària (-2,2%) i els Països Baixos (-2,1%).

Entre els Estats que registren caigudes pronunciades, Espanya és l'únic país de grans dimensions. És a dir, el ritme de caiguda tendeix per tant a ser superior en els països més petits, és a dir, aquells en que el nombre d'afiliats és inferior al milió.

El FUTUR DELS SINDICATS

Hi ha quatre escenaris possibles en relació amb el futur dels sindicats, segons apunta el professor neerlandès Jelle Visser. Es tracta de situacions que no són excloents, s'estan

produint simultàniament, encara que en grau diferent segons l'àmbit professional,

la indústria o el país europeu.

.

El primer escenari és que l'envelliment dels sindicats sigui com un funeral: estan caminant cap a l'extinció amb el suport de les tendències socials actuals. Això suposaria un futur sense sindicats i la pèrdua final de rellevància d'aquests com a forma organitzada de veu i representació col·lectiva.

El segon escenari es basa en un context en què els sindicats cada vegada semblen menys atractius "per als de fora", representant només els interessos i necessitats de "els de dins". Així, els sindicats acaben aferrant-se al poder i particularment, al sector púbic, estant absents en indústries noves. Aquest context justifica que a Espanya cada vegada hi hagi més sindicats dedicats a professions concretes, ja que molts professionals ja no se senten emparats per les grans organitzacions obreres espanyoles, com UGT o CCOO

Un tercer escenari consisteix en la substitució de les formes actuals de sindicalisme per altres tipus de representació col·lectiva, basada en la legislació, promoguda per iniciatives empresarials, o bé derivada de moviments de base. "L'eficàcia i sostenibilitat d'aquestes alternatives s'ha de veure", expliquen en l'informe de la Fundació Primer de Maig.

L'últim escenari planteja que els sindicats evolucionin com a organitzacions que aprenen, els sindicats són capaços de re-empoderament, renovació o revitalització a través del desenvolupament d'estratègies innovadores o el redescobriment d'algunes antigues. Això suposaria que els sindicats compten amb el potencial necessari per invertir l'actual tendència en l'afiliació i seguir sent un poder compensatori tant en el mercat laboral com en la societat.

L'EVOLUCIÓ DELS DOS GRANS SINDICATS ESPANYOLS

En el llibre 'Història i política: Idees, processos i moviments socials', del catedràtic d'Història Contemporània Manuel Redero San Román, s'analitza l'evolució dels dos principals sindicats d'Espanya, Comissions Obreres (CCOO) i Unió General de Treballadors (UGT ), des de la fi del franquisme. L'autor va identificar ja en 2008 un fet clau que explica la pèrdua de popularitat d'aquestes organitzacions obreres: han passat de la mobilització a la gestió.

Segons relata Redero, Comissions Obreres (CCOO), l'organització de més implantació social en la lluita antifranquista, va adquirir un gran protagonisme en els mesos posteriors a la mort de Franco, encara que no va aconseguir imposar el seu projecte de construir una central sindical unitària en la qual estiguessin representats tots els treballadors.

Llavors va entrar en joc la Unió General de Treballadors (UGT), que va tornar a recuperar força, creant un escenari de dualitat i politització entre els dos sindicats. La lluita sindical es va anar desenvolupant, al temps que el model autoritari de relacions laborals de la dictadura era substituït per un altre de caràcter democràtic.

Els sindicats, especialment la UGT, van explorar des de 1979 la via de la concertació social i dels pactes neocorporatius, però segons Redero, el 1986 aquesta via va quedar abandonada. "Van emprendre a partir de llavors una estratègia unitària, molt polititzada, que estava destinada a aconseguir importants reivindicacions socials i un canvi en la política econòmica i que va generar una gran conflictivitat", afirma.

No obstant això, el pols que els sindicats no van poder guanyar al Govern va acabar per portar-los a un terreny en el qual la gestió dels interessos dels treballadors en el marc de l'Estat del Benestar va acabar per predominar sobre les qüestions de major dimensió polític-ideològica.

Amb aquest context, el percentatge d'afiliació sindical a Espanya retrocedeix any rere any. En 2019, no arribava al 13,5% de la població treballadora, marcant el percentatge més baix de la UE. Ha mort el moviment sindical a Espanya? Causes sociològiques com l'augment dels treballadors de serveis qualificats o la forta adscripció ideològica que alguns rebutgen, poden estar contribuint a l'extinció. "Adaptar-se o morir", deia Darwin. Prenguin nota.