"L'altra guerra": els argentins que es van quedar a les illes Malvines

El 1982 la dictadura argentina encapçalada pel general Galtieri va decidir prendre la justícia per la seva mà i envair militarment les illes Malvines sotmeses des de fa gairebé dos segles amb el nom de Falkland a la sobirania britànica per restablir la sobirania del seu país sobre un territori que es considerava ocupat il·legalment des del segle XIX. L'operació, que semblava que hauria de ser un rotund èxit, donat el nul interès de la metròpoli per aquest territori oblidat i amb estatus colonial, va resultar un estrepitós fracàs al respondre el govern de Londres. presidit en aquell temps per Margaret Tatcher, amb una gegantesca contraofensiva que va liquidar en poc més de dos mesos l'operatiu argentí i va restaurar l'autoritat britànica. El cost humà va ser de més de 600 morts per l'Argentina i d'una mica més de 250 per a Gran Bretanya.

Després de la derrota, Galtieri va ser destituït i els argentins expulsats d'aquelles illes que sempre van considerar part del seu país. Però la veritat és que sobre les pelades terres de l'arxipèlag austral van quedar oblidats els cossos de molts argentins que havien mort en els combats i pels quals el govern de Buenos Aires mai es va interessar. Un oficial britànic, Geoffrey Cardozo, va tractar d'identificar els cadàvers i de donar-los una sepultura digna. Però al cap del temps hi va haver qui va posar sobre la taula a l'Argentina el problema d'aquells caiguts i la seva identificació va emergir com una qüestió de dignitat nacional. El relata Leila Guerriero a "L'altra guerra" (Anagrama)

"En tot el tema de les Malvines ha hagut molta manipulació de grups políticament confrontats que han tingut els familiars com el pernil del sandvitx. Hi va haver una absència fort de l'Estat i el maltractament que hi ha hagut a les famílies és molt manifest, de manera que has de construir credibilitat perquè el resultat de la identificació sigui acceptat "diu un dels personatges que va intervenir en tot el procés i la veritat és que les restes mortals d'aquells soldats argentins van plantejar molts dubtes i no pocs problemes de consciència. El primer, la necessitat d'identificar els cossos d'aquells que no van poder ser coneguts, per al que es va interessar la intervenció de l'Equip argentí de Medicina forense un cop es va signar un acord entre els dos governs afavorit per la Creu Roja. També es va discutir què és el que era pertinent fer amb les restes mortals d'aquells soldats. ¿Repatriar al continent? ¿Per què, si descansen en territori argentí? deien altres, tenint en compte que les Malvines es consideren part integral de la república austral. Fer-ho seria desposseir-del seu dret a reposar on van caure en defensa del seu país. Hi va haver, d'altra banda, dubtes sobre si tots els que van perdre la vida a la guerra mereixien ser considerats herois, ja que els va caldre havien estat còmplices de la repressió militar d'aquell règim. I, en fi, sembla que també va existir la intenció de confondre els desapareguts per la dictadura militar que no havien pogut ser identificats amb els caiguts en campanya d'aquesta mateixa condició.

Tot un seguit de dubtes, problemes de consciència i conveniències polítiques i insuficiències de l'Estat -els viatges a les illes dels familiars de soldats la mort no havia pogut ser aclarida on havia passat van haver de ser finançats privadament pel milionari Eduardo Eurenkian- que Guerreiro explica a uns lectors que segurament no han tingut notícia d'aquella guerra insensata, tan llunyana i, alhora, tan propera en el temps.

Una qüestió addicional: al general Galtieri el van degradar posteriorment els tribunals, però Guerriero ho fa pel seu compte i risc, convertint la seva ocupació de tinent general al de tinent coronel. No és el mateix, és clar.