"Spiculus": una novel·la sobre la vida i els combats de gladiadors a la Roma de Neró

Tot i que els genocidis haguts en el segle XX indueixen molt seriosament a dubtar-ho, sembla que, malgrat tot, hem anat a poc a poc avançant en els nostres sentiments humanitaris. En el nostre temps, malgrat que subsisteixen molts atemptats als drets humans en diferents àrees de la planeta, preocupa, amb raó, una qüestió antany estranya com és la del maltractament animal, més encara quan es produeix amb un objectiu de mer espectacle (curses de bous, baralles de galls, etc.) Fa vint segles, a la Roma imperial, eren els homes els que lluitaven a mort entre si o contra les feres per entretenir el poble en els famosos combats de gladiadors que hem vist immortalitzats en nombroses pel·lícules.

Juan Tranche s'acredita en "Spiculus" el seu excel·lent coneixement d'aquella etapa històrica i, molt concretament, l'ambient, les formes de vida i la metodologia dels combats i les armes i pertrechos utilitzats en els mateixos. Amb aquestes eines ha escrit una novel·la en què dos amics d'infància, el noble Lucio, fill del patrici Publio Valerio, i l'esclau Ronet, propietat d'aquella família, passen de ser companys de jocs i còmplices d'entremaliadures durant la seva infància a enemics acèrrims, entre altres raons a causa de la comuna atracció per una esclava adolescent, Nailah. S'uneix a això la vocació malaltissa del primer per les arts de combat pròpies dels gladiadors, ofici qualificat com infame i impropi de qui posseeix la ciutadania romana, que li permet -renunciant a aquesta condició- convertir-se en el gladiador Spiculus amb el que, per altra banda, aconseguirà independitzar del seu destí de continuador obligat del poc apassionant negoci familiar de productor de vins.

Tot això ho enllaça l'autor amb la peripècia política de Roma durant el regnat del descerebrat Neró, amb la seva bogeria per ser admirat com a músic i poeta, la seva patologia sexual i la vesània amb la que executa per mer capritx o gelosia no només a molts seus col·laboradors, sinó a la seva pròpia mare i a la seva segona dona, Popea. Ficció i realitat es barregen molt hàbilment de manera que el personatge central, el gladiador Spiculos, acaba veient-se integrat en la pròpia cort imperial i enredat en els seus problemes.

Amb independència de les descripcions dels diferents tipus de combat, excel·lentment desenvolupades, la contextualització del relat és fidel a les dades històriques, incloent fets com el primer terratrèmol de Pompeia -ciutat de la qual són originaris els dos protagonistes- o l'incendi de Roma i subsegüent culpabilització dels cristians. D'altra banda, resulten molt creïbles les descripcions de la vida a una família patrícia, les orgies neronianas, l'ambient dels barris baixos i les tavernes de Roma i Pompeia, l'explotació de les mines de sofre de el Vesuvi, o el culte als morts, el que fa de "Spiculus" una excel·lent novel·la d'aventures alhora que un bon retaule de vida de Roma en les primeres dècades de l'imperi.