dimarts, 7 de desembre de 2021

El triomf de la mediocritat (i de la mala educació)

Pablo-Ignacio de Dalmases
Periodista i escriptor

Vivim a Espanya temps amb conflictes interns que s'estan cronificant. Bé, es pot dir que no hi ha societat que no els pateixi, però per això hi ha els servidors públics als que coneixem amb el qualificatiu de "polítics", als que paguem un salari perquè ens els resolguin. Amb millor o pitjor encert, però amb la voluntat de intentar-ho. El problema del nostre país és que hi ha alguns polítics que no només no tracten d'afrontar les qüestions conflictives per solucionar-les, sinó que les provoquen o, quan existeixen, tenen el desig d'agreujar-les o eternitzar-les. El cas d'aquell lamentable personatge anomenat Quima Torra és el més palmari. La seva contribució a l'enrariment de l'ambient polític a Catalunya i a l'enfrontament entre catalans va ser tan evident que resulta innecessari dir res més. Mereix un lloc destacat en algun dels inferns del Dante, deixo a l'elecció del lector en quin.


La veritat és que tenim molts polítics en exercici, però ens falten els més importants: aquells amb categoria personal i moral necessàries per a adquirir la condició d'homes / dones d'Estat. Catalunya ha pogut enorgullir-se d'alguns, molt pocs. Jo tinc la meva pròpia llista, referida a l'últim segle, que potser no sigui la políticament correcta, però com que no tinc per què ocultar-la diré.


L'expresident de la Generalitat, Quim Torra, durant l'acte de presentació de l'informe del grup de treball 'Catalunya 2022', a 10 de juny de 2021, a Barcelona, Catalunya (Espanya). ARXIU.

@EP


Crec que el primer "home d'Estat" que va sortir d'aquesta terra al segle XX va ser Francesc Cambó. Impossible negar-li una catalanitat que va viure i va exercir sempre, bé que contextualitzant en el conjunt d'Espanya, el que li va permetre lluitar per la consecució dels millors objectius per a la seva terra i, alhora, fer que això suposés alhora una aportació valuosa a la història comuna. La seva executòria va ser tan fèrtil que encara avui continua produint notícies grates (fa poc amb motiu d'unes obres de la seva magnífica col·lecció d'art que va arribar a l'Estat i a Barcelona).


Crec que ningú discutirà atribuir aquesta mateixa condició a Josep Tarradellas. El veterà polític d'ERC que va patir la guerra civil i l'exili, va saber aprendre la lliçó dels errors comesos pels seus homòlegs de la segona república -també per ell mateix- i quan va tornar ho va fer amb l'estil que immortalitzaria Mandela, és a dir, tirant a l'oblit greuges i esperit de revenja i es compromet a recuperar l'autogovern català com una eina perfectament incardinada en l'Estat. N'hi va haver prou amb les tres primeres paraules que va pronunciar des del balcó del palau de la Generalitat per reconèixer-li la seva amplitud de mires i el modern sentit que tenia de la societat catalana, molt lluny de qualsevol tipus d'abstracció i tancament. "Ciutadans de Catalunya" va ser molt més que una frase, perquè va constituir tota una declaració d'intencions i un programa de govern.


Crec que seré una mica imprudent, però ¿seria possible negar també amb totes les reserves que es vulgui -i amb aquest nom acabo- la condició d' "home d'Estat" a Jordi Pujol? Sí, ja sé que el vell polític no està de moda a causa d'una conducta personal i familiar manifestament decebedor. Però com a subjecte polític no crec que es pugui posar en dubte la seva gegantina categoria. Mai va necessitar, malgrat el seu nacionalisme, apel·lar a somnis impossibles, ni a apostar per utopies per saber que ell a Catalunya era l'Estat. Sí, és clar, l'Estat espanyol, però en definitiva l'Estat. Recordem la visita que va girar recentment el president de Corea de Sud a Catalunya o l'anterior del president de Volkswagen i imaginem què haguessin ocorregut durant el seu mandat. Algú seria capaç de pensar que Pujol hagués renunciat a la seva presència amb banals ardites? O que a les reiterades i repetides visites a Catalunya del Rei hagués utilitzat subterfugis "d'agenda" per escaquejar la seva assistència? O que s'hagués plegat a sopar amb el monarca sense molestar-se a saludar-lo? Sospito que Pujol, educat en les bones formes de l'escola alemanya, hagués mantingut en tot cas, i per moltes que haguessin pogut ser les seves diferències, l'obligada cortesia i romàs sempre on li corresponia, és a dir, al costat de cada un d'aquests convidats , i a la banda del cap de l'Estat i del president del Govern, com el que ell mateix era: l'Estat a Catalunya.


Però en fi, els polítics en exercici han optat per la renúncia a la grandesa del seu ofici i a la representació que ostenten, que no és la d'un partit, sinó la de tota la societat catalana i la de la mateixa Estat, en favor de la submissió al fútil aplaudiment dels seus incondicionals i fins i tot dels que no ho són, però els animen o amenacen de fer-li les vida impossible. També hi va haver qui es la van fer a Cambó i si no van poder amb Tarradellas va ser perquè va tornar massa vell i va morir molt aviat. Amb Pujol han pres complerta venjança ara, quan ja no mana i a més s'ha vist obligat a explicar i respondre per les seves vergonyes personals, que no polítiques. Hem aconseguit el pitjor que ens podia passar: el triomf de la mediocritat. I de la mala educació.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH