"El temps que conta" convida a pensar com el pas del temps va escurçant inexorablement la nostra vida

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

Francament no tenia ni idea del que era la "atàxia de Friedreich", una malaltia poc freqüent, neuromuscular, degenerativa i genètica, que danya progressivament el sistema nerviós i destrueix cèl·lules nervioses de la medul·la espinal, del cerebel i dels nervis que controlen els moviments musculars en els braços i a les cames. He pogut saber-ho gràcies a Virgínia Sánchez, autora de l'obra teatral que, sota la seva mateixa direcció, es presenta al teatre Gaudí amb el títol de "El temps que conta".

Diu Sánchez: "La vida em va portar a conèixer a un familiar d'una persona que havia patit l'atàxia de Friedrich, una malaltia bastant similar a l'ELA, i que va acompanyar al seu familiar fins al final. M'explicava que cada dia que passava la seva malaltia li feia perdre alguna facultat i una mica de la seva independència. No obstant això, lluitava per poder seguir viu un dia més. Vaig pensar llavors (i ho segueixo pensant) que és un acte terriblement valent. Aquesta persona sabia que cada dia que passava li restava del poc temps que li quedava, i a més, sabia que cada dia era un pas més que feia avançar la seva malaltia". Afegeix: "És com un compte enrere -vaig pensar-, un compte enrere on cada dia és una benedicció, però també una condemna. Després de parlar amb el familiar d'aquesta persona vaig prendre la decisió d'escriure aquesta obra perquè volia transmetre tot el que aquesta persona, que mai vaig poder conèixer, m'havia ofert com a regal: que cada moment és important, que la vida no es pot mesurar en mesos, ni en anys, la vida és cada segon que vivim i que mai és massa tard; que el temps ens explica moltes històries, però que som nosaltres qui les hem de viure i que la vida no sempre sona bé, però que precisament per això, quan t'ofereix una bona cançó, t'has d'aixecar i ballar".

Sánchez ha aplicat aquest propòsit a una història que té com a protagonistes dos germans que, després de molts anys de separació, es troben de nou amb ocasió de l'enterrament del seu pare. Un cop complerta la seva obligació amb la inhumació de les restes del seu progenitor i amb l'urna de les seves cendres a la mà, tornen al domicili familiar i llavors es posen de manifest les rancúnies i diferències acumulades entre els dos, una situació en què ha actuat com a factor determinant la patologia esmentada que pateix un d'ells i que l'obliga a desplaçar-se en cadira de rodes. La presència ocasional de la núvia del primer (Virgínia Sánchez-Peiró) actua com a factor de recrudescència de les tensions perquè Toni (Carlos Martinho), el germà malalt, tracta d'utilitzar-la contra el seu germà Aitor (Óscar Jarque) fins que una sèrie de circumstàncies sobrevingudes canvien el signe d'aquesta relació de forma favorable a punt de conduir el fil argumental a un final feliç... en la mesura del possible.

L'autora no atenua l'expressió d'aquest enfrontament fraternal, però això no l'ha portat a convertir "El temps que conta" en un drama (encara que té element dramàtic, de manera que podríem parlar d'una comèdia dramàtica), sinó que ha anat injectant en el text falques que tenen a destensar la tensió regnant i transformen l'obra en una comèdia familiar. No per això ha deixat de traslluir un missatge perfectament intencionat i que es refereix a una inquietud molt personal de l'autora i directora sobre el pas de el temps: "Des de ben nena he tingut la sensació que cada dia viscut em restava una mica del temps que tenia a la meva disposició... no saber si ens queda molt o poc pot ser desconcertant, però alhora ens ajuda a oblidar que siguin quines siguin aquestes expectatives, algun dia s'esgotaran ".