Dau al Sec: "Ai Carmela!", un clàssic teatral sobre la guerra civil espanyola

La geografia teatral barcelonina és generosa en locals, una dada que posa en relleu la fecunda vida artística de la ciutat. De Sant Gervasi a la Rambla i del Poble Nou al Poble Sec és possible trobar locals de tot tipus. Des grans escenaris convencionals amb una estructura a la italiana a espais escènics nus, alguns minúsculs, que permeten muntatges inversemblants. Un panorama realment esperançador però, alhora, complicat perquè aquesta diversitat indueix molt sovint a confusions sobre emplaçaments, dies i hores de funcionament, cartelleres en vigor, etc.

Un d'aquests locals és l'anomenat Dau al Sec, que té la seu a la part alta del carrer Salvà del Poble Sec, al peu mateix de Montjuïc i ofereix una programació intermitent. En una àmplia sala completament nua, la bateria de seients marca l'espai on s'ha de desenvolupar l'acció escènica, fet que suposa tot un repte per a qualsevol professional ja que, amb pocs o cap element escènic, té la responsabilitat de capturar l'atenció del públic utilitzant com a úniques armes les seves capacitats interpretatives.

Eudald Fabrés i Flor Romero van acceptar, sota la direcció de Núria Badia, no només aquest repte, sinó un altre afegit i més complex encara. Perquè a la dificultat inherent a un espai escènic com el que hem descrit es suma la de l'obra escollida: la comèdia dramàtica "Ai Carmela" de José Sanchis Sinisterra que des del seu estrena el 1987 s'ha convertit en un clàssic de la literatura teatral sobre la guerra civil espanyola que ha merescut reiterades versions sobre els escenaris i fins i tot en cinema. Déu n'hi do duplicar el treball que, en un o altre mitjà, van fer de José Luis Gómez, Manuel Galiana o Andrés Pajares l'Paulino de l'obra i de Verónica Forqué, Kiti Manver o Carmen Maura, la Carmela que li dóna títol.

Sanchis va voler representar l'odissea d'uns modests artistes de varietats a què l'enfrontament ideològic i militar ni els anava ni els venia i que per un error purament accidental passen de la zona republicana, en la qual estaven actuant, a la nacional, amb el consegüent problema d'afrontar un canvi radical en el seu discurs interpretatiu. Una cosa que en major o menor mesura segurament va passar a tants milers de conciutadans aliens a la sagnant disputa i que van haver d'acomodar per un mer afany de supervivència seves pròpies conviccions a punt geogràfic en que l'atzar els va situar.

Amb els vímets que hem citat és fàcil col·legir que la feina actoral de Fabrés i Romero va haver de ser esforçat i podem afegir que, per fortuna, reeixit. Encara que tots dos van sobresortir per una interpretació tendra i sensible i, alhora, quan el text es prestava a això, escabellada, Flor ens va semblar particularment inspirada en l'encarnació d'un personatge obligat a assumir l'aspecte més tràgic de la situació.

La presència a Dau al Sec d'aquesta producció de la famèlica va ser brevíssima, tan sols tres dies, de manera que quan el lector pugui llegir aquestes línies és possible que l'obra ja no estigui en cartell. Valgui la pena, en tot cas, deixar constància d'aquest muntatge per l'esforç demostrat i l'excel·lent nivell assolit.