Ciril Rozman: "Jo em sento internista integral i així ho aplico en l'assistència i en la docència"

Un moment de l'entrevista amb el Dr. Ciril Rozman / @Catalunyapress

El Dr Ciril Rozman i Borsnar és una de les figures més rellevants de la Medicina Interna a Espanya, amb una visió pròpia del que significa aquesta especialitat que anteposa a altres activitats com la recerca i la docència. Ell es considera un metge internista i la resta és conseqüència d'això. I això que en el camp de l'Hematologia és considerat un dels grans experts mundials en Leucèmia Limfoide Crònica (LLC). I el primer autor espanyol a qui la prestigiosa revista The New England Journal of Medicine va encarregar una revisió sobre la malaltia. A la seva edat, 92 anys, segueix sentint la mateixa passió per la medicina i està al dia del que passa en aquest camp.

És un metge, investigador i docent que aplica al seu camp l'humanisme que molts companys actuals no fan. Sempre ha practicat la política de l'esforç i el compromís amb els seus malalts als que mai ha deixat abandonats. Una rara virtut en aquest savi de la medicina que mai ha oblidat els seus mestres, ni tampoc als integrants dels seus equips dels que se sent orgull. Són molt nombrosos els premis que ha rebut com a reconeixement als seus treballs, que no són pocs.

- Dr. Rozman el Tractat de Medicina Interna, una obra publicada ininterrompudament durant 100 anys, segueix sent un instrument importantíssim en l'actualitat. Quina ha estat la seva aportació?

-Vaig començar a ajudar a Pere Farreras Valentí d'estudiant, el 1952 i després de la seva mort, el 1968, vaig agafar la direcció fins ara. És a dir, he estat més de 50 anys. El Tractat es diu Farreras - Rozman, "Tractat de Medicina Interna" . En ell apareixen dos grans volums, amb un total de gairebé tres mil pàgines. L'última és l'edició 19 del 2019. En la meva tasca m'ha ajudat molt Francesc Cardellach com a subdirector. Amb ell vam tenir la idea d'elaborar un compendi de medicina interna, que resumeix els dos volums del tractat en un format petit de 800 pàgines. D'aquest llibre fa poques setmanes ha aparegut la novena edició de gran èxit, entre els estudiants, el que demostra l'encert d'aquesta decisió. El tractat segueix tenint un gran èxit, ja que a diferència d'altres textos que s'editen en format digital, el nostre segueix publicant-se en format imprès. Constitueix un llibre de text en moltes universitats llatinoamericanes, el que ens satisfà. En el cas que un dia jo falti, el doctor Cardellach passarà a ser el director i nomenarà un subdirector.

El Dr. Rozman li somriu a la vida / @Catalunyapress

- Vostè està considerat, entre moltes altres coses, com un dels grans experts en Leucèmia Linfoide Crònica (LLC). Què ha canviat en la detecció i tractament de la mateixa en aquests últims anys?

- Abans d'entrar en aquesta matèria, he de manifestar que jo em sento internista integral i així ho va aplicar en l'assistència i en la docència. Una altra cosa és la investigació, que per ser de qualitat s'ha de limitar a algun camp. Jo no vaig tenir dificultats d'elecció, ja que el meu mestre i mentor, Pere Farreras Valentí va investigar en hematologia.

El meu equip es va dedicar durant molts anys a estudiar nombrosos aspectes de la LLC: diagnòstic, estadificació, biòpsia medul·lar i altres. Després d'una llarga temporada va sobrevenir l'èxit. Una de les millors revistes de Medicina The New England Journal of Medicine , editada a Boston, EUA, em van cridar convidant-me a escriure una revisió sobre aquesta malaltia. Jo no havia enviat cap manuscrit, sinó que va ser la direcció de la revista la qual es va posar en contacte amb mi. Aquest fet va ser històric ja que es produïa, per primer cop, la circumstància que un metge resident a Espanya fos convidat a un compromís tan distingit. El vaig acceptar i vaig convidar al professor Emilio Montserrat en l'encàrrec.

El 30 de novembre de 1995 va aparèixer la publicació que va tenir una gran repercussió. Però a això es van afegir, a més, dues circumstàncies favorables del meu entorn familiar. La meva filla Maru, que segueix treballant a l'hospital Clínic, té en el seu currículum 13 publicacions sobre la LLC, com a coordinadora del Pathology Group de l'CLL Genoma Project de l'International Càncer Genoma Consortium que ha revisat fins ara 1.000 casos de LLC.

La meva filla Olga, gran informàtica, em va ajudar a desenvolupar el sistema de supervivència actual, mitjançant el mètode de Kaplan-Meier. Això m'ha permès observar que aquesta malaltia és silent i que seria un gran error tractar-la en una primera fase. De fet, alguns dels nostres pacients van sobreviure diverses dècades per morir d'altres malalties.

- Vostè va atendre en el seu dia a el tenor Josep Carreras en la seva malaltia, això ha ajudat en la investigació i tractament de la leucèmia?

- A Sr. Josep Carreras li vam atendre conjuntament dos equips: el dirigit pel premi Nobel Donall Thomas de Seattle, els EUA i el dirigit per mi a l'Hospital Clínic de Barcelona. Aquest esdeveniment que va ser seguit amb èxit, va servir perquè el meu equip s'entrenés en el procediment de trasplantaments de progenitors hemopoètics.

Jo em vaig desplaçar juntament amb un dels meus col·laboradors, el Dr Grañena - que en pau descansi- a Seattle, on vam realitzar en dues setmanes, el corresponent entrenament. Després d'això, i d'haver adquirit el material necessari per a aquesta tècnica, la vam posar en marxa en les seves diverses vessants (autogènic, al·logènic, de donant, familiars i no emparentats).

Després de la meva jubilació, a l'hospital Clínic, encara porta a la pràctica diverses modalitats de trasplantaments, la Dra. Montserrat Rovira, amb entusiasme i gran professionalitat.

Amb tot, mentre que els trasplantaments de fetge o ronyó s'associen amb una mortalitat relativament lleu, aquesta es considera inacceptable en el trasplantament de progenitors hematopoètics (trasplantaments de medul·la òssia). Per aquesta raó, alguns grups comencen a plantejar-se la possibilitat de buscar altres alternatives terapèutiques. Cal esperar l'evolució en els propers anys.

El Dr. Rozman a la seva entrevista per @Catalunyapress

- Per ser un bon metge cal ser també una bona persona, o no cal?

- Al meu parer, això és necessari, ja que implica una correcta relació entre el pacient i el metge. Des del punt de vista ètic, un metge té dret a rebre els emoluments corresponents a la seva prestació, però aquests mai han de prevaler sobre el dret del pacient. Vull comentar al respecte del que succeeix a Amèrica del Nord a diferència d'Europa. La població americana majoritàriament manca d'una protecció sanitària adequada, tot i que al seu dia el president Obama ho aconseguís parcialment.

Alguns metges contractats per les mutualitats, amaguen als pacients els possibles beneficis de nous tractaments per no perjudicar l'empresa contractant. En aquest cas, no es tracta de bons metges, sinó de males persones.

- Pensa que és sostenible el Sistema Sanitari espanyol?

- Al meu entendre, la qualitat de sistema sanitari espanyol s'ha anat deteriorant. D'una banda, hi havia massa sanitaris (metges i infermeres) en situació d'interinitat, i, de l'altra, les places de sanitaris jubilats no es reposaven. Això portava a una progressiva sobrecàrrega de la feina i conseqüentment a l'empitjorament del sistema.

Només ha faltat la pandèmia del Covid-19 perquè això es fes més patent. Produeix un cert consol observar com l'epidemiòleg, Dr. Antoni Trilla lluita per reconèixer diferents variants de virus i per implantar una àmplia vacunació. També impressiona la gran sinceritat del Conseller de Salut de Catalunya, el Dr Josep Maria Argimón, al reconèixer els errors que poguessin ser responsables del cinquè rebot.

Rozman en plena faceta investigadora

- Creu vostè que, en l'actualitat, els alumnes estudien per aprovar i no per ser metges?

-El problema de l'educació de pregrau, però encara més en el postgrau és que l'ensenyament és molt teòric i poc recolzat en la pràctica. El sistema MIR (postgrau) és bo, però el seu examen no, perquè és memorístic i no avalua la capacitat d'exercir. Al meu parer, els aspirants a exercir en un hospital haurien de ser avaluats per aquest hospital.

L'actual despersonalització de la praxi mèdica porta al despropòsit de les consultes en la qual el metge no mira el pacient, sinó a l'ordinador.

Als MIR cal ensenyar com afrontar la primera visita a un pacient. En primer lloc, ha fer-li una història clínica, mirant a la cara i no a l'ordinador. Després ha realitzar-li una exploració física, utilitzant els sentits: vista, oïda, olfacte, i tacte (en temps antics fins i tot el gust per descobrir el sabor dolç de l'orina en un pacient diabètic). En aquest moment és probable que ja es disposi d'una hipòtesi diagnòstica, i es pugui procedir a les proves complementàries amb la corresponent moderació per no sobrecarregar el sistema sanitari.

El metge que no actua d'aquesta manera, sinó que realitza l'anamnesi (Conjunt de dades que es recullen en la història clínica d'un pacient amb un objectiu diagnòstic) sense deixar de mirar l'ordinador no aconsegueix formar una hipòtesi diagnòstica i aquest és l'error de sol·licitar un sens fi de proves complementàries, sobrecarregant el sistema sanitari. En aquest exemple queda il·lustrat com haurien de ser les bases de l'educació mèdica.