"La caiguda de l'imperi soviètic": un testimoni presencial, Boris Cimorra, explica l'enfonsament de l'URSS

No hi ha imperis eterns però la rapidesa amb què es va enfonsar el segon imperi del món durant el segle XX no té parangó en la història. En menys d'una dècada el conglomerat territorial format al llarg dels segles pels tsars i que la revolució comunista va ampliar lleugerament -encara que també de forma fart precària- gràcies a la segona guerra mundial es va desfer com un castell de cartes en un tres i no res. Una cosa inexplicable que l'enginyer d'aviació i escriptor hispà rus Boris (Rodríguez) Cimorra va viure per experiència pròpia i s'ha proposat fer intel·ligible en "La caiguda de l'imperi soviètic. Crònica d'un testimoni d'excepció "(Actes).

Que l'imperi s'enfonsés tan ràpidament no vol dir que no hi hagués causes que venien d'antic i que van actuar, de forma més o menys oculta però molt real, com a factors de deteriorament progressiu. El encotillament imposat pel dogmatisme marxista leninista, la incapacitat de renovar-se i la creixent vellesa de la cúpula dirigent, amb secretaris generals del PCUS ancians, quan no malalts, va impossibilitar afrontar un procés profund de reformes fins a l'arribada d'un home més jove, Mikhaïl Gorbatxov, que va heretar un sistema caracteritzat per la ineficàcia productiva i l'alta dependència de l'exportació d'hidrocarburs per adquirir les divises necessàries amb les quals comprar tots els béns dels quals no tenia l'URSS. Al principi "ningú pensava en suprimir el socialisme, es tolerava certa gestió privada, però res més".

Cimorra explica detalladament el que ha passat en aquella dècada decisiva entre 1985 i 1995 en què es va intentar transformar el sistema econòmic sense renunciar a un cert centralisme o col·lectivisme socialista, reformar el règim polític sense que el Partit Comunista perdés el seu protagonisme i aconseguir un nivell adequat de descentralització entre les quinze repúbliques de la Unió Soviètica. Però no va ser possible per una sèrie de raons complexes, enfilades i successives. No era factible reformar el sistema econòmic sense liberalitzar correlativament la vida política, mentre que la descentralització empresa va ser la pedra de toc per a la furibunda emergència de nacionalismes perifèrics que només la fèrria dictadura comunista havia mantingut adormits, quan no empitjorat. Referent a això, Cimorra critica severament el caràcter ètnic que el règim soviètic va donar a les diferents repúbliques, amb l'establiment de fronteres entre elles, errors que en els que el tsarisme mai va caure. També va ser desastrosa la deportació per Stalin de grups considerats desafectes durant la guerra mundial i per descomptat va ser impossible mantenir la ficció de la incorporació "voluntària" de les repúbliques bàltiques, engolides per la URSS gràcies al pacte Ribbentrop-Molotov de 1939 (document de l'existència, negada durant decennis, va ser trobat a la caixa forta del Kremlin). Contradiccions que van degenerar en incidents, en molts casos sagnants, a Tbilissi, Bakú, Duixanbe, Kirguisia, o Moldàvia, a més de a Vílnius, capital de Lituània, primer país que va proclamar seva independència de la URSS en 1990.

A tot això es van sumar certs elements sobrevinguts. El pitjor, la catàstrofe a la central nuclear de Txernòbil, amb greus conseqüències en pèrdua de vides humanes, desprestigi de la capacitat nuclear soviètica i elevadíssim cost econòmic (més de 80.000 milions de dòlars) i el, no per anecdòtic que no té conseqüències, vol de l'alemany Mathias Rust. Des del seu país fins a Moscou travessant 800 quilòmetres d'espai aeri soviètic sense que ningú s'adonés d'això, el que va posar en evidència la inseguretat militar del colós.

La creació de Congrés de Diputats del Poble i el seu nomenament com a president de l'URSS, va consolidar l'autoritat de Gorbatxov al marge del PCUS, però no va poder impedir el creixent protagonisme de Boris Ieltsin, un dirigent comunista el trasllat des de províncies el propi Gorbatxov havia afavorit, però de què s'havia distanciat i que es va erigir com a defensor indiscutible de les reformes gràcies a la seva decidida oposició a l'intent de "cop d'Estat" orquestrat pels sectors més immobilistes del règim a l'agost de 1991 i que Cimorra creu va comptar amb l'ambigüitat del president de l'URSS.

Tot això va fer inviable la signatura d'un nou "tractat de la unió" que mantingués certa subjecció a una autoritat central de les nou repúbliques més predisposades a això, sobretot des del moment en que Ucraïna, Bielorússia i Rússia -que amb Kazakhstan generaven el 90 de el PIB de l'URSS, van acordar deslligar-se del projecte de Gorbatxov i amb el suport de les repúbliques asiàtiques van crear una Comunitat d'Estats Independents que va suposar la mort de l'URSS.

Cimorra considera com a claus del fracàs de la continuïtat de la unió territorial postsoviètica diversos factors: econòmic, a causa de l'esgotament dels recursos, la ruptura dels pilars del sistema econòmic socialista basat en la centralització i la planificació, les enormes despeses militars imposades per la guerra freda i el cost de manteniment de règims afins i partits comunistes estrangers; polítics, perquè Gorbatxov va haver d'assumir canvis estructurals en un sistema que es basava en el PCUS, però a què els conservadors es van oposar rotundament; nacionals, perquè el procés de descentralització va desencadenar nacionalismes i fins i tot odis ancestrals; i fins i tot personals, per la rivalitat entre Gorbatxov i Ieltsin, que a la fi es va decantar en favor d'aquest últim.

Quin va ser el gran error de la perestroika? Per Cimorra "el parany estava en què al començar les dues reformes (econòmica i política), Gorbatxov i els seus seguidors no s'adonaven que això no milloraria el sistema soviètic, sinó que el destruiria. I que sobre els seus enderrocs s'hauria d'aixecar un país totalment diferent, lliure i democràtic. Però ells no estaven preparats per a aquest escenari. Si ho haguessin sabut per endavant, potser no haguessin començat els canvis i l'URSS hauria existit algun temps més, però finalment haurien arribat altres reformistes i haurien fet el mateix i amb el mateix resultat. El sistema, tal com havia estat concebut al llarg de tres quarts de segle, estava condemnat a desaparèixer".

"La caiguda de l'imperi soviètic" és una obra excel·lent, de consulta imprescindible per als que vulguin conèixer aquell procés històric però, alhora, de lectura fàcil, que incorpora dades exactes i nombrosos testimonis personals aportats per amics de Cimorra que van tenir coneixement i, en alguns casos, fins i tot intervenció directa en els fets que s'expliquen.