"A la Bíblia mai ningú riu". Veritat o mentida?

@EP

En un conclave que reunia entre d'altres a Jean Paul Sartre, Jean Hyppolite, Gabriel Marcel, al març de 1944, el convocant, Georges Bataille, afirmava: "És sorprenent com és de difícil resulta citar passatges de l'Antic i del Nou Testament, on algú es ria. La Bíblia és veritablement el llibre on mai ningú es riu "Però, ¿és veritat aquesta afirmació?

D'entrada, i sense anar més enllà del primer llibre de la Bíblia hebrea, Gènesi, ens ressona el riure de Sarah, esposa del patriarca Abraham, quan els enviats de Yahvéh li van anticipar que hauria de parir un fill: "Sarah va riure mentre pensava: Ara que sóc àvia, faré l'amor amb el meu marit que és tan vell? " (18:12, en libèrrima traducció). Aquesta riure va merèixer un retret de Yahvéh: per ventura "hi ha alguna cosa impossible per a Ell" ?. Sarah va tractar de defensar-se, doncs va tenir por, i va dir: "Jo no m'he rigut. Però Ell va contestar: És cert que t'has rigut "(18.15).

Aquest breu espurneig va culminar en el naixement d'un home, en el nom: Isaac-Itzjak, va quedar estampat el vocable "riure", en hebreu: "tzjok". Tot i que pot considerar-se que Bataille ha quedat desmentit, podem aprofitar el desafiament, i visitar altres fonts literàries. Igualment, un proverbi jueu afirma: "L'home pensa, i Déu riu".

En la coneguda pregària per al bon humor, Prayer for good humor, Thomas More (1478-1535), proclamat sant, reconeix que necessita "sentit del ridícul", necessita poder riure de si mateix i dels altres, però ho requereix com a gràcia de Déu, ja que les seves pròpies forces no s'ho poden dispensar: "Dóna'm, Senyor, una bona digestió, i una mica per digerir. Dóna'm la salut del cos i el bon humor per mantenir-la ... No permetis, Senyor, que arribi a preocupar-me per aquesta cosa tan envoltant que és el jo. Dóna'm, Déu, el sentit del ridícul. Concedeix-me la gràcia del sentit de l'humor, a fi que en aquesta vida, senti una mica d'alegria, i pugui transmetre-la als altres. Amén ".

"JESUCRIST PLORA UN PARELL DE VEGADES, PERÒ MAI RIU"

Georges Bataille no va deixar d'imputar també al Nou Testament per l'absència de riure, això és, d'una Jesucrist que mai riu. Tal cosa és certa, a jutjar pel testimoni que presten els Evangelis canònics que l'integren. Un teòleg idoni en aquesta matèria, fra Monroy Ballesteros reconeix que en aquests textos, Jesucrist plora un parell de vegades, però mai riu. I que només en els Evangelis apòcrifs, extracanònics, creació de l'així anomenat "cristianisme primitiu" d'orientació gnòstica, Jesucrist riu "amb la més encantadora dels somriures". Un d'aquests Evangeli, escrit originalment en llengua grega, l'així titulat Evangeli de Judes, datat entre 220 i 340 dC, el il·lustra.

Tornem a la Bíblia hebrea, això és a l'Antic Testament: "Quan el Senyor va fer tornar als captius de Sió, ens semblava estar somiant; la nostra boca s'omplia de riure i la nostra llengua de crits d'alegria "(Salms, 126: 1). I d'aquí, anirem a la trobada d'una anècdota molt pròpia d'un moviment religiós jueu, el Jasidisme, en la qual, a falta d'una única riure, d'ella hi haurà tres.

És Martin Buber qui l'ha recollit en la seva obra La llegenda de l'Baal-Shem (aquest nom significa "portador del nom de Déu"), l'així considerat creador d'aquest moviment pietista iniciat al 1700 a Europa central. Aquest rabí es mostra afligit, fins que esclata en riure per tres vegades. Accepta develarles als seus seguidors atònits el motiu de tanta exaltació, portant-los sense explicacions fins un llogaret llunyana.

Allà convoca els seus pobladors, i prega a un humil sastre i la seva dona al fet que relatin el que els esdevingués en el dia anterior, en vigílies del Shabat, de dissabte litúrgic. Aquesta vigília els va trobar sumits en la tristesa de no comptar amb un cèntim per armar el sopar ritual, fins que una casualitat els va posar davant d'una peça oblidada amb botons xapats en or.

Amb el percebut en la venda dels mateixos, promptament els va ser possible adquirir els aliments festius. Entre plat i plat, per tres vegades, el marit va convidar a la seva esposa a ballar, per donar curs a l'alegria. Dirigint llavors als seus seguidors, el Baal Shem els va dir: "Sàpiguen que tots els éssers celestials van esclatar en alegria amb les arrencades dansaires d'aquesta parella. I jo vaig ser impulsat en les tres vegades a esclatar en riure ". Aquí també, segons Buber, les rialles van donar lloc al naixement d'un nen, posteriorment reconegut predicador.