dissabte, 25 de setembre de 2021

"No me llames loca", una novel·la sobre les contradiccions de la burgesia barcelonina del segle XX

|

Si tot el segle XX va ser un període de moltes dificultats en la vida espanyola, el seu primer quart va tenir una especial significació a la ciutat comtal. Va ser Barcelona l'escenari en què es van desenvolupar esdeveniments polítics que haurien de repercutir en el conjunt de la vida nacional, mentre Europa es dessagnava en el primer conflicte mundial i al nostre país emergia amb força el moviment obrer. Josep Maria Girona continua amb "No me llames loca" (Rocaeditorial) l'exemple precedent d'altres autors il·lustres que han situat alguns dels títols de la seva obra narrativa en aquest apassionant període de l'urbs que va ser coneguda com la "rosa de foc". Des Ignasi Agustí a Eduardo Mendoza, passant per Carlos Ruiz Zafón o Sergi Doria, per citar només uns noms.


captura

Girona concep la peripècia de la imaginada família Queralt-Robuster en una correcta contextualització històrica que discorre des de poc abans de la Setmana Tràgica de 1909 al cop d'Estat del general Primo de Rivera amb la instauració d'un directori militar que va fer fallit per sempre el pacte polític sorgit amb la Restauració de la dinastia borbònica. L'explotació d'una empresa lligada a la indústria de la pell atorga als components de la mateixa una vida folgada -particularment durant el conflicte internacional en el qual Espanya va romandre neutral- que discorre entre el seu habitatge de l'Eixample i la seva casa d'estiueig de Caldetes, un eix en el qual despleguen l'ampli ventall de les seves relacions socials amb gent de la seva pròpia condició i en algun cas de condició "inferior".


Però després de l'aparença d'una vida plaent, la veritat és que bateguen tensions i violències derivades d'una conflictivitat social que és fruit de la incapacitat de la burgesia industrial barcelonina a acceptar les lògiques reivindicacions del moviment obrer, a les que només sap respondre amb un sistema repressiu articulat gràcies a la col·lusió dels grups de pressió empresarials amb les autoritats. Això dóna peu a Girona a entreteixir en el relat dels personatges de ficció amb altres històrics reals, com els dels generals Martínez Anido o Arlegui, i de pas també a criticar l'egoisme dels llavors anomenats regionalistes.


És clar que hi ha més i és la història soterrada de la pròpia família protagonista, obligada a amagar hipòcritament les seves pròpies debilitats i a sustentar en els inamovibles prejudicis socials de l'època (condemna dels matrimonis desiguals, rebuig furibund de la maternitat extramatrimonial, ocultació de la filiació natural o il·legítima, acceptació de l'existència de relacions sentimentals paral·leles a la legítima sempre que no sobresurtin excessivament, marginació de la dona com a element vicari de la vida familiar subordinada sempre a l'home -pare, marit, fill- i als seus interessos i dificultat d'aquella en aconseguir una vida professional autònoma, etc.). Tot això li permet enredar als seus personatges en un conflicte que acabarà de forma sorprenent, amb el descobriment de llaços familiars insospitats (que ens van fer recordar algun cas real famós).


Sense aportar novetats particularment ressenyables en un subgènere en què, com diem, resulta difícil competir amb firmes anteriors de notori fust, "No me llames loca" es llegeix amb gust, encara que en alguna de les seves pàgines l'autor situï a una monja en companyia del conserge de l'escola a la zona de cloenda ( "vade retro": justament una clausura conventual és -o era- l'espai interdicte als homes) o que obligui a un dels seus personatges a afirmar que "ens desdirem".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH