Teatre Gaudí: "Matrona", flamenc heterodox en un musical de fusió

La sala principal de Teatre Gaudí té una disposició quadrangular que permet situar l'acció dramàtica en el centre de l'espai i als espectadors en cada un dels costats, possibilitant d'aquesta manera que els espectacles es desenvolupin amb plena llibertat, sense parets que els allunyin del públic. Més encara, quatre pantalles estratègicament situades permeten que, si els responsables de cada muntatge ho desitgen, puguin enriquir les seves creacions amb l'addició d'elements audiovisuals. Això és justament el que ha fet Manel Borràs amb "Matrona", un espectacle de què ha estat creador, director i autor de la pel·lícula amb la qual desitja subratllar o recolzar el que passa en escena.

@ TeatroGaudí

Se'ns diu que «Comare» "parla d'acompanyar, d'unir, de la solitud i de la reflexió de la vida" utilitzant per a això la dansa contemporània, el ball i cant flamencs, el cant modern, la música electrònica i clàssica com a elements que donen forma a aquest espectacle. I certament de tot això hi ha en un muntatge que ens deixa una mica estupefactes. Perquè, d'una banda, sobre el quadrilàter Tina Martí, Paula Domínguez i Iván Góngora donen curs a les seves excel·lents aptituds interpretatives, mentre de tant en tant cap a les pantalles es projecten imatges d'un reportatge fílmic que tracta sobre la situació d'una dona embarassada en els moments finals abans de donar a llum -acaba parint-, dos contextos la significació no hem estat capaços d'unir i que per molt que ens expliquin creiem que confonen, perquè el que passa a la sala de parts distreu a l'espectador d'allò que és veritablement essencial i interessant, que és el que passa en escena.

I el que passa és senzillament un esplèndid espectacle de fusió musical en què el protagonisme d'un flamenc heterodox s'enriqueix amb altres gèneres i estils, permetent que cada un dels intèrprets acreditin les seves qualitats, cant, piano i ball. Cal subratllar molt especialment el " de Góngora, esforçat, exigent, rigorós, sense un moment de relaxament, ni de descans, amb una execució sublim. Tot això sense additaments escènics innecessaris en un espectacle en què hi ha també parèntesi de silenci i que presideix en tot moment una increïble bellesa plàstica.