La ment humana reprodueix els seus records en 3D

@EP

Normalment, l'ésser humà s'ha acostumat a veure el món 3D en què viu reduït a 2D, ja sigui en l'art, la fotografia o el cinema. No obstant això, en tancar els ulls, ¿com es visualitzen les coses que ja s'han vist? Un nou estudi dirigit per les universitats de Plymouth i Essex (Regne Unit) ha investigat aquesta qüestió i ha descobert que molts adults es resisteixen a imaginar la seva pròpia visió com si fos una imatge plana, sinó que la veuen en la seva forma totalment processada i carregada de coneixement, és a dir, en 3D.

Els resultats es van obtenir quan els investigadors van mostrar a 58 adults dues línies en una paret, ambdues de la mateixa longitud, però una d'elles estava més a prop del participant i, per tant, semblava visualment més llarga.

Tot i la instrucció de basar els seus judicis en l'aparença específicament (és a dir, la línia més propera hauria de ser més llarga), aproximadament la meitat dels participants van jutjar que les línies semblaven iguals. Quan van prendre una foto de les línies i es va preguntar per la seva longitud en la imatge, les seves respostes van canviar; ara la línia més propera semblava més llarga.

No obstant això, quan se'ls va tornar a preguntar per la seva pròpia visió, van tornar a la seva resposta original.

Això suggereix que, fins i tot quan els participants són explícitament conscients de com podria ser una imatge 2D de la seva visió, tracten la informació sensorial real de manera diferent, amb una resistència considerable a veure el que es coneix com a "representacions proximals" de la visió, és a dir, com apareixen les coses abans que el cervell hagi tingut l'oportunitat de corregir aspectes com la mida relativa i la distància.

"És complex i emocionant descobrir com cada un de nosaltres veu i visualitza coses diferents, i el fet que la meitat de la nostra població d'estudi no pensés en 2D va ser una troballa molt interessant", ha explicat l'autor principal, el doctor Steven Samuel, professor de psicologia a la Universitat de Plymouth.

"La següent pregunta que cal fer-se és per què pensaven així aquestes persones? És que no podien pensar en 2D o que van decidir no fer-ho? No ho sabem amb certesa, però una de les explicacions és que les persones es resisteixen al principi que la visió pot equiparar-se a una imatge plana, sent la visió 'corregida' l'únic tipus de visió que podrien concebre raonablement", assenyala l'autor. "Això implica que els adults són reticents a considerar la visió com una imatge propera, fins i tot quan el context és favorable a aquest comportament. No obstant això, no vol dir que siguin necessàriament incapaços de fer-ho", conclou l'expert.