El diplomàtic Enrique Ojeda explica com Sud-àfrica va passar de l'apartheid a la democràcia sense efusió de sang

En el retaule de figures perverses que va il·luminar el segle XX i en el ventall de genocidis diversos (jueu, armeni, cambodjà, ucraïnès a mans de Stalin i xinès per les devastadores campanyes de Mao Tse Tung) emergeixen algunes figures beneméritas que van ser capaces d'evitar que els seus pobles sucumbiesen en un riu de sang. Entre elles i en lloc destacat, Nelson Mandela, un home de què tot feia suposar que hauria d'odiar els enemics que el van humiliar i el van mantenir 24 anys a la presó, però que va tenir la immensa grandesa d'esperit d'oblidar greuges, negociar i fer possible un trànsit el més pacífic possible des del aberrant règim d'apartheid a un sistema democràtic homologable internacionalment amb participació de les diverses ètnies d'un país tan polièdric com Sud-àfrica.

Perquè efectivament, tal com explica el diplomàtic espanyol Enrique Ojeda Vila a "Sud-àfrica i el camí a la llibertat" (Cataracta), es tracta d'un país summament complex, format per poblacions originàries negres de diferents tribus, colonitzadors holandesos arribats a partir de segle XVII, però també hugonots francesos i altres europeus, immigrants indis i, en fi, mestissos fruit de la inevitable -per molt prohibida que pogués haver estat- fusió de races; amb onze llengües oficials (les més nombroses, xhosa, afrikaans i anglès), diferents creences religioses; i un passat pletòric d'enfrontaments armats. No només entre blancs i negres, com la guerra anglo-zulu, el "gran Trek" o expansió bóer cap a l'interior de 1834 amb la subsegüent creació de la República de l'Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange, o la guerra anglo-bóer de finals de segle XIX, sinó també l'expansió durant el període "mcfae" de l'imperi del rei zulu Shaka mitjançant la conquesta de diversos regnes veïns.

Tot aquest complex mosaic va començar a prendre forma a principis de segle XX amb la creació de la Unió Sud-africana (1909) com a domini de l'Imperi britànic i l'inici d'una legislació declaradament segregacionista a partir de 1910, que va ser resposta amb la creació de l'ANC ( African National Congress). Situació que va ser confirmada després de la segona guerra mundial pel triomf electoral del Partit Nacional que va establir quatre grups humans: bantus (negres), europeus (blancs), "coloured" (mestissos) i indis (asiàtics) pels quals es justificava la pretesa excel·lència del "desenvolupament separat".

L'autor destaca el paper de dos personatges particularment sinistres: Hendrik Verwoerd, "pare de l'apartheid" i promotor de la posterior separació del Regne Unit i l'establiment d'una república independent; i Pieter Botha, "el gran cocodril", partidari de la "estratègia total" en defensa de l'apartheid.

Però la història anava contra direcció al manteniment indefinit d'aquesta aberrant situació i Ojeda apunta una sèrie de concauses. Unes externes, com el procés d'independència dels països africans (particularment les dels seus veïns Angola i Moçambic, amb la costosa intromissió sud-africana -en homes, diners i prestigi internacional- en la guerra d'Angola); les reiterades i cada vegada més severes censures de l'ONU (que ja havia retirat a Sud-àfrica l'administració de Namíbia, sense que aquest país acceptés aquesta decisió); les sancions econòmiques; i, en fi, el canvi d'actitud dels Estats Units a partir de Reagan i l'enfonsament de l'imperi soviètic i dels seus països satèl·lits, que va desvirtuar per sempre la pretesa funció de Sud-àfrica com a bastió "davant el comunisme". A això va caldre sumar altres causes interiors, com l'estancament de l'economia, l'aliança de les forces apostes a l'apartheid, el creixement demogràfic de la població no blanca i, finalment, la dimissió de Botha i la seva substitució per De Klerk que, tot procedint de l'àmbit polític supremacista, es va adonar que calia negociar per evitar un bany de sang i assegurar el futur.

A partir d'aquí es va iniciar un procés imparable el punt de partida del qual va ser l'alliberament de Mandela qui, davant la sorpresa general, es va manifestar així mateix disposat a negociar ja que, com diu el filòsof francès Sami Nair en el pròleg, "no volia una victoria unilateral dels negres sobre els blancs ... (sinó) un país sense vencedors, ni vençuts que permeti conviure sota les claus de la pau, respecte i dignitat". I malgrat les nombroses ensopegades que hi va haver en aquest camí (oposició rotunda dels afrikaners i dels zulus de l'Inkhata) el miracle va ser possible.