El director de cinema Agustí Villaronga debuta en teatre amb "Clitemnestra" (Romea)

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

Famós per "Pa negre", la seva més famosa producció cinematogràfica, vaig conèixer a Agustí Villaronga quan va filmar la seva primera i inquietant pel·lícula, "Tras el cristal" i ens va convocar als periodistes per contemplar al Centre Cívic de Les Corts el rodatge d'una escena en què el seu protagonista, un antic torturador nazi i pederasta, es troba, postrat en un pulmó d'acer, amb un nen. Des de llavors Villaronga ha desenvolupat una interessant, encara que no massa prolífica, carrera en el setè art. Ara ha volgut canviar la càmera per dirigir sobre un escenari i d'aquí el seu primer muntatge de l'obra de Colm Tóibim "Clitemnestra" que, traduïda al català (per qui? No consta en el programa de mà) i produïda pel Teatre Principal de Palma, es presenta durant una única setmana al Teatre Romea de Barcelona.

El debut en els escenaris de Villaronga suposa, alhora, la tornada al teatre de Núria Prims que encarna aquesta figura mitològica, filla de Leda i dona d'Agamèmnon que, obligada per aquest a sacrificar Ifigènia, filla de tots dos, per aplacar a la deessa Artemisa i aconseguir d'ella vents favorables perquè els seus vaixells poguessin navegar fins Troia, decideix fet i fet venjar-se d'aquest crim. El drama ha estat tractat des dels grans dramaturgs de l'antiguitat clàssica -Esquilo, Sòfocles, Eurípides- a autors més moderns, com Racine, posant sempre l'accent en la maldat d'una mare disposada a sacrificar la seva pròpia filla. Però Tóibim canvia aquest registre de dona matricida i manipuladora amb el propòsit d'humanitzar el personatge. Ho fa amb un text que no és exactament un monòleg, però gairebé. Perquè el tanco és que Clitemnestra / Núria Prim assumeix bona part de l'acció dramàtica amb intervencions puntuals dels altres personatges.

El paper de la protagonista resulta, per això, particularment difícil i exigent, però Núria Prims ho resòl molt correcta, per no dir excel·lentment. Evita amb la major cura caure en el perill que ofereixen a tots els artistes les tragèdies clàssiques -i aquesta, encara que en la versió d'un autor contemporani, ho és també- d'emfatitzar la veu i adoptar un to solemne i grandiloqüent. Prim, sota la direcció de Villaronga, s'expressa amb naturalitat, el que no vol dir que, sense el dramatisme exigit pel desenvolupament argumental, i ho fa amb un to ponderat i sense excessos, així com amb una dicció intel·ligible i pausada.

Una nota final sobre l'originalitat -i possiblement també l'economia- de l'escenografia concebuda per Rafel Lladó, configurada exclusivament per diverses desenes de matalassos vells amb els quals ha jugat per crear l'ambient adequat per al desenvolupament de la tragèdia.