"On navega l'oblit": novel·la d'amors i llancis d'estudiants calaveres i també de corrupteles burgeses

Fernando d'Artacho és un fecund autor que incorpora a la llarga llista de novel·les publicades una nova titulada "donde navega el olvido" (Algaida). En una època no clarament definida, però que cal pressuposar situada al voltant de la restauració (hi ha telèfons, però molt pocs automòbils i es viatja principalment en tren però subsisteixen encara els llancis d'honor) és a dir, quan Espanya seguia sent un país eminentment agrari amb certes illes urbanes escampades en forma de ciutats de certa importància, tres joves coincideixen com a alumnes a la Universitat de Salamanca. Un d'ells, procedent d'aquesta mateixa província i de família hidalga, encara que mancada de recursos econòmics; els altres dos, cosins, rics per casa, poca-soltes i desterrats de Sevilla per les seves famílies amb el propòsit d'allunyar-los de les temptacions d'una vida moll a la capital sevillana.

Vol l'autor que entre ells sorgeixi una sòlida amistat que permet al primer relacionar-se amb la família salmantina dels segons i fet i fet també amb les sevillanes, en què acaba imbricant; i que els altres dos protagonitzin malifetes i peripècies que els ocasionen nombrosos problemes, entre d'altres un duel a causa de la discussió sorgida al voltant dels favors d'una bailaora flamenca. La novel·la descriu, per tant, l'atzarosa vida estudiantil de tals personatges, els seus amors venals i / o impossibles, i ho fa de forma coral ja que, si bé el protagonista principal és el nouvingut Justo, els seus amics Pablo i Gonzalo també adquireixen un paper destacat en certs passatges del desenvolupament de la trama.

Tot això fa de "Donde navega el olvido" un novel·la agradable i intranscendent, en què no obstant això subjeu una crítica evident sobre el caciquisme, el favoritisme i la corrupció imperants en la classe política i en la burgesia benestant d'aquella època. Dit això, l'aroma a novel·la romàntica no pot evitar -salvades siguin les distàncies- el record de l'obra de Corín Tellado, amb la diferència sobre la de l'autora asturiana -partidaria de la parvedad narrativa- que aquesta arriba a gairebé el mig miler de pàgines. I això és degut tant a la inclusió de nombrosos personatges secundaris com a la curiosa tendència de l'autor a descriure amb freqüència de forma exhaustiva i detallada ambients, paisatges, decorats o vestimentes. I des del punt de vista estilístic, una curiositat afegida, com és el freqüent ús d'un signe ortogràfic menysvalorat pels autors contemporanis, com és el punt i coma.