"Elles", una comèdia "irreverentment femenina" (Teatre de Raval)

Per transmetre missatges que tractin de sensibilitzar la gent sobre qüestions de rabiosa actualitat no cal pronunciar discursos grandiloqüents, ni escriure tractats saberuts. És molt més eficaç utilitzar una arma tan antiga com la pròpia humanitat: l'humor. Això és exactament el que porta fent des de fa cinc anys La Melancómica, un grup teatral que exerceix la crítica social utilitzant aquesta infal·lible eina. El seu espectacle "Elles # cosasdechicas" respon a aquest plantejament i va tenir un recorregut reeixit en temporades anteriors en forma d'aplaudiments i premis, per la qual cosa sembla molt oportú el seu retorn ara a les sessions de nit (21.30 hores) dels dissabtes al Teatre de Raval.

Mireia Casado, autora de la idea, directora i una de les intèrprets, amb Paula Joseph i Ivette Novell, diu que "és una comèdia irreverentment femenina, una peça d'humor satíric que fa un bon repàs als clixés de gènere i treu a escena , sense pèls a la llengua, els temes femenins dels que ningú parla ". En efecte, hi ha una sèrie de temes particularment vinculats a l'univers femení però que un fals convencionalisme ha mantingut sempre si no ocults, en un pla d'acusada reserva. Es deia que eren "coses de dones". Des de la regla a l'autoestima, passant per la depilació, el plaer, el porno, les diferències entre homes i dones i l'artificialitat de certs estereotips com pot ser la imatge pretesament idealitzada de les princeses dels contes infantils.

L'espectacle trenca amb tots aquests tabús mitjançant un conjunt de skteches separats per una cortina audiovisual en què es recupera una cançó que interpretaven anys enrere els pallassos de la tele - "Els dies de la setmana", escolteu-la a youtube i quedareu impressionats- amb la qual, entre rialles i jocs, s'establia amb claredat el paper subordinat que s'adjudicava des de la més tendra infància a les nenes. Una lletra que avui ens escandalitza sentir, però que va ser habitual a la petita pantalla fins ahir mateix.

Els diversos números se succeeixen amb rapidesa, obligant a les actrius a desdoblar i assumir diferents papers, amb alguns moments magistrals. Encara que tots tenen la seva gràcia 'i la seva intenció! ens van semblar insuperables el de la presentació, amb una descarnada sàtira de el masclisme hispà expressat en forma de floretes de carrer aparentment elogiosos i en realitat en la majoria dels casos, degradants i grollers, i el sketch de la urgència per utilitzar els serveis sanitaris, en el qual l'actuació de les tres actrius resulta absolutament hilarant.

Tot això està pensat per divertir els espectadors, però sota aquesta superfície batega un discurs subjacent que no és gratuït, ni banal, perquè tracta de debelar usos socials, llenguatges i actituds que revelen més o menys implícitament el paper vicari que durant segles, sinó mil·lennis, s'ha volgut atribuir a la dona en la nostra societat. D'aquesta manera, entre bromes i veres, La Melancómica llança un missatge de reivindicació feminista molt més eficaç que altres apartement més seriosos. I el resultat és que tothom aplaudeix, el que ens permet deduir que potser alguna cosa hem avançat.