"Billy Elliot": quan els nens es converteixen en protagonistes d'un gran musical

Decididament aquest és l'any de Coco Comin. Alhora que ha estat preparant un musical l'estrena del qual està anunciada per d'aquí a uns dies, va rebre de la productora SOM l'encàrrec de preparar una plantilla de nois i noies entre els vuit i els tretze anys per protagonitzar els principals papers d'un altre. En aquest cas, "Billy Elliot", els principals personatges, com és ben sabut, són nens que han de saber cantar, ballar i interpretar. Va caldre fer una selecció entre les nombroses candidatures presentades i a la fi escollir els que haurien d'alternar-se en la interpretació dels papers de Billy, Michael i Debbie, així com la resta d'elenc, el que fa un total de dotze per funció i, tenint en compte que cada un dels personatges ha de comptar amb cinc intèrprets que es van alternant, sumen seixanta.

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

El resultat el podem veure al teatre Victòria, on s'acaba de presentar la versió espanyola d'aquest musical amb música d'Elton John, basat sobre el llibret de Lee Hall que, dirigit per Stephen Daldry -el mateix que ho va fer en el cinema - es va mantenir onze anys en cartell a Londres i tres a Madrid. L'adaptació espanyola ha anat a càrrec de David Serrano, amb direcció de Maite Pérez Astorga i amb Gaby Goldman a el front dels deu músics de l'orquestra.

És aquest espectacle el del qual muntatge obliga a limitar els desplaçaments, al punt que la seva estada a Barcelona serà l'única. I això és fàcilment comprensible quan es contempla el complexíssim muntatge escenogràfic, amb uns elements movibles que pugen, baixen, apareixen i desapareixen entre bambolines o pel fòrum i creen l'ambient adequat a cada escena i situació: la casa familiar de Billy, l'ascensor de la mina on treballen el seu pare i germà, l'ambient d'enfrontament de carrer entre vaguistes i policia -perquè l'obra se situa en l'època en què Margaret Tatcher es va proposar el tancament d'aquest tipus de explotacions-, la sala d'entrenaments i assajos del centre cívic a què Billy acudeix per practicar la boxa que desitja el seu progenitor i on acaba descobrint la màgia de la dansa i despertant el seu interès per ella, l'estranya habitació en la que el seu amic Michael es transvesteix i, en fi, l'aula de selecció de la Royal Dance Company.

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

Configurar una obra musical al voltant del protagonisme dels nens té el perill de caure en la carrincloneria, el que no és aquest el cas. Perquè la ingenuïtat inherent al comportament dels protagonistes es mestissa amb la duresa de la vida del proletariat miner britànic a què ells pertanyen i que està format per homes batalladors, de pèl en pit, que es juguen la supervivència un dia sí i un altre també i la vida no té horitzons més enllà de la taverna. Hi ha, a més, un missatge molt explícit de crítica social pel tancament de les mines a conseqüència de la política tatcheriana de capitalisme salvatge. El llibre d'Hall tracta de ser fidel a aquest context i per això no ha eludit utilitzar un llenguatge que pot semblar groller i llengut i d'aquí que la productora ho adverteixi en rètols previs a l'inici de la sessió. Encara que a hores d'ara, quan el mateix llenguatge televisiu resulta cada vegada més groller, no creiem que gairebé cap vocable dels que se sent pugui espantar ningú, i ni tan sols als espectadors d'aquesta obra que és adequada per a tot tipus de públics. De fet, el dia de la preestrena la platea del Victòria era plena de nens.

Un espectacle, doncs, que suposem -i desitgem- de llarg recorregut a la cartellera barcelonina. L'encert dels autors, l'excel·lència del muntatge, l'esforç posat en això i, per sobre de tot, el discurs implícit subjacent en la trama argumental i que tracta de valorar la fidelitat a la vocació i l'esforç personal, bé ho mereixen.