El Paral·lel barceloní recupera la normalitat amb l'estrena de "Fama"

Tots els indicis disponibles ens conviden a pensar que anem a gaudir d'una excepcional temporada teatral, com per ventura fa molts anys no es vivia a Barcelona. Amb prop de mig centenar de sales funcionant a ple rendiment i l'aforament disponible en la seva integritat. I un ventall de grans produccions musicals a quina més ambiciosa i atractiva. Després de l'estrena de "Billy Elliot" al Victòria, el de "Fama" a l'Apolo ens permet dir que el Paral·lel ha recuperat la seva plena normalitat, amb el pati de butaques ple de gom a gom en una vetllada en campanetes. A la qual no van faltar nombroses cares conegudes -ens va alegrar particularment el retrobament amb la inoblidable Lita Claver "La Maña" - i fins i tot alguna personalitat pública, com la presidenta de parlament, Laura Borràs, la presència de la qual va fer oblidar algunes veus discrepants amb la programació de musicals en castellà.

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

L'ambient de l'avinguda era, a última hora de la tarda d'aquest dimarts, presagi que alguna cosa important anava a passar dins d'aquest local emblemàtic salvat miraculosament després d'una crisi que va posar en perill la seva pròpia supervivència. A la porta, catifa vermella i cues ordenades per accedir a la sala i al vestíbul, photocall i molta emoció. Tot això va provocar que la funció s'iniciés amb mitja hora de retard, tot i que tothom ho va acceptar com una servitud pròpia de la celebració.

Van pujar a l'escenari els dos productors executius, Jordi Arqué i Enrique Salaberría qui, amb els de la resta de productors de l'espectacle, són els que han fet possible amb el seu esforç econòmic -que ha hagut de ser molt gran- aquesta nova versió de la comèdia musical. I a partir d'aquí va començar la funció. Acostumats a obres de no més de noranta minuts, "Fama" dura dues hores i mitja que no resulten en absolut excessives i en què es ressegueix una línia argumental que tracta sobre la peripècia d'un grup de joves que a la recerca de la fama es troben a l'inici de curs a l'escola d'art i dansa de Nova York com a última promoció del vell edifici que va ser demolit.

"Fama" és una obra coral amb multiplicitat de protagonistes, però en la qual, però, destaquen, a més dels professors, alguns dels alumnes en funció de solistes. Com enumerar a tots i totes -que bé s'ho merecerían- seria excessivament prolix, ens centrarem en Raudel Raúl, que encarna el Tyrone Jackson de l'obra original, un ballarí amb arquitectura física mereixedora d'haver estat dissenyada per Miguel Ángel, les dots danzarias d'aquest són excepcionals i la inversemblant acrobàcia aèria amb les dues cames obertes en l'aire, senzillament espectacular. Però la veritat és que tots els actuants són artistes complets que canten, ballen, fan claqué i interpreten, sense que faltin els qui a més executin algun instrument o practiquin l'esgrima.

Acoblar tots aquests ingredients, preparar durant mesos als prop de trenta components de l'equip artístic i dirigir la funció ha estat obra de la gran protagonista de la nit: Coco Comín que, ajudada per Pablo Salines en la direcció musical, "va coure" l'espectacle durant diversos mesos a la seva escola de dansa. Així va quedar de manifest després de l'apoteosi final quan va sortir a saludar i va recordar que ja havia dirigit una primera versió de "Fama" en aquest mateix teatre el 2004 -Vam tenir el privilegi de veure-la- i va tenir la generositat de compartir els aplaudiments amb tots els que han fet possible aquest muntatge. Que no són només els artistes que vam veure a l'escenari, sinó també els cover que els substitueixen o els que romanen entre bastidors, des del regidor a la sastressa, passant pel responsable de so, el maquinista, el personal de sala i oficina i fins l'avisador, encara que no estic molt segur que aquest últim ofici encara hi hagi al teatre. Una nit memorable amb el tercer gran espectacle musical -l'altre és "Cantant sota la pluja" - de què podrem gaudir els barcelonins. Esperem que per molts mesos ... o anys!