L'escriptor Rafael Chirbes es "despulla" en els seus quaderns de memòries

El memorialisme és un gènere literari molt interessant perquè permet endinsar-se en la interioritat d'aquelles figures importants que les han escrit, però convé llegir-lo amb certa prevenció perquè sol amagar una certa tendència a la autojustificació. No sembla aquest el cas de l'escriptor Rafael Chirbes, mort prematurament als 66 anys, que va deixar, a més de les seves novel·les, un recull de quaderns amb anotacions i records personals de què Anagrama pública un primer lliurament amb els dos primers volums dels quatre que haurà de tenir i el títol de "Diaris. A estones perdudes ".

A la presentació celebrada a Barcelona hi va haver, com estableix la litúrgia convencional, enhorabones i complerts, però, alhora, la insospitada -crec fins per la pròpia editora, Sílvia Sesé- discrepància respecte a un dels pròlegs que va manifestar de forma terminant Juan Manuel Ruiz, marmessor literari de Chirbes, que va repassar i polir els originals segons els desitjos que li va haver manifestat el mateix autor. Ruiz es va referir concretament al signat per Marta Sanz que, ha dit, contenia falsedats i despropòsits, aventurant fins i tot el caràcter de revenja de la prologuista amb relació a prologat. Insòlit cas de què no coneixíem precedent.

En aquests quaderns que Chirbes va iniciar el 1985, pot advertir-se que la literatura va ser l'eix fonamental de la seva vida i el tema principal sobre el qual torna una i altra vegada. Cita innombrables autors -el seu cultura literària va ser extensa i omnicomprensiva-, comenta els llibres que ha llegit, en molts casos en la seva versió original, ja que dominava diversos idiomes, al·ludeix a l'eco i crítiques que han rebut algunes novetats i expressa fílies i fòbies. L'al·lusió més cridanera, la que fa d'Arturo Pérez Reverte, a què desqualifica per utilitzar un llenguatge que li sembla innecessàriament groller i falsament popular (¿herència de la seva experiència com a periodista al diari "Poble" que va pretendre conrear un "nou periodisme" a l'espanyola?), però tampoc es lliuren Ortega i Gasset, de què diu que la seva "deshumanització de l'art" és una "charlita intranscendent"; Justo Navarro, l'última novel·la li sembla "detestable, cursi"; i fins i tot Muñoz Molina, a què elogia, però amb reserves ja que "El genet polonès" "té alguna cosa relliscós, a més d'aquest afany seu per exhibir un cosmopolitisme de peu forçat". És clar que el personatge que surt més mal parat és un escriptor ocasional, Salvador Dalí, a què -al comú acord amb Gala dedica rotunds epítets (boig, histrió, pocavergonya i fill de puta, tal qual).

Per Chirbes "el treball de l'escriptor -descriu- és escriure, aquesta és la seva especialitat. La seva professió. Però per escriure necessita tenir alguna cosa per explicar, com per ser fuster, a més d'un banc i un instrumental, necessites una provisió de fusta. ¿Et estranyes del teu sofriment suplementari? Aquest és el teu quefer. Mentre els altres porten endavant els seus treballs, estan pendents de les seves tasques, el teu Xapoteges al laboratori dels sentiments, això que abans deien l'esperit, o l'ànima, i tu ja no t'atreveixes a cridar de ni guna manera (és el teu magatzem el teu provisió de fusta) Aquest és l'ofici de l'escriptor. La seva estranya forma de vida ".

Comenta les relacions amb el món editorial: la bona acollida que va trobar en Jorge Herralde, a què va arribar de la mà de la seva amiga Carmen Martín Gaite, però també la gasiveria d'alguns, reticents a dilatar arterament la liquidació dels drets de l'obra traduïda ( "Déu em guard d'un editor amic" llisca com qui no vol la cosa).

Hi ha una presència contínua i reiterada de la seva vida íntima i personal: estats d'ànim, moments -no escassos- de depressió, problemes casolans i familiars i patologies diverses (amb explícita descripció del tractament de la seva fissura anal), en les quals cal entreveure una certa hipocondria. I nombroses al·lusions a les seves relacions sentimentals -la principal la tenint en amb el francès François, que descriu amb tota cruesa i acaba tràgicament- i en què dóna la sensació de no haver arribat a assolir mai la plenitud afectiva, a al punt que reconeix haver hagut de buscar satisfacció en cinemes i bars d'ambient i en el sexe venal, amb la por d ' "acabar sent un trist solter de províncies".

Rafael Chirbes es lamenta: "he volgut ser conseqüent en el viscut i en l'escrit, però just ara, quan havia de cuidar perquè les peces s'ajustessin d'una manera harmònica, em veig sotmès a tremenda confusió; temo acabar plorant, demanant favors, pidolant unes hores més de vida a costa del que sigui, abaratir el que tant ha costat adquirir. Resar-li a un déu perquè et de forces per morir tot sol amb tu mateix. Abandonat i superb, convençut que saps qui ets. Dir-ho: jo sé qui sóc ". No és estrany que el catedràtic Fernando Valls, l'altre prologuista del volum, pensi que "al llegir aquest diari té un la sensació que Chirbes mai es va sentir a gust amb qui havia estat, ni amb qui era, ni tan sols -intueixo- amb aquell que anava a ser ".

Post scriptum. A qualsevol escriptor se li pot colar un llorigó i és disculpable que a Chirbes se li escapés dir "tres quarts d'una de la migdia". Però com li va poder ocórrer al marmessor literari i suposat corrector?